Som 7 mil milions – II (i fi)

Read this post in English

Les grans xifres són difícils d’entendre i no és fàcil copsar el significat de 7.000.000.000 de persones. Potser és bo comparar aquesta xifra amb els anys de la Terra: 4.500.000.000 aproximadament (1). Això vol dir que hi ha més persones vives actualment que tots els anys que la Terra porta d’existència.

El que sembla indubtable és que el món i la humanitat tenim dificultats per gestionar aquest nombre de persones. Per viure i viure bé o almenys millor, 7 mil milions de persones necessitem recursos naturals que no sempre són renovables, espai que cal treure espècies d’animals i de plantes que aleshores desapareixen, i una economia en creixement insostenible, sense la qual no hi ha llocs de treball.

És veritat que el problema de l’augment constant de la població sembla haver-se contingut en la mesura que els índex de fertilitat han disminuït pràcticament arreu del món, però no a tot arreu (2).

Figura 1: Nombre de fills per dona a països destacats
Data Source: World Bank's World Development Indicators

Tanmateix, les projeccions asseguren que cap a l’any 2050 serem 9,5 mil milions de persones:

 

GeoHive: Global Statistics / Population Statistics

Això vol dir que hi haurà 2,5 mil milion de persones més al món dintre de 40 anys. És difícil que el món aguanti aquest nivell de població: o bé el nivell de vida serà més equitatiu i aleshores tindrem un problema de recursos o bé les desigualtats es mantindran i aleshores tindrem un problema social i econòmic explosiu.

La població mundial és un àmbit en el que hi ha hagut progressos importants i on les previsions s’han hagut de corregir a la baixa una i altra vegada. Hi ha motius per ser moderadament optimistes, però no per baixar la guàrdia: la població mundial s’hauria d’establitzar i segurament reduïr. Cada país que redueixi la seva població hauria de ser comptat com un èxit. El primer pas és recordar-ho.

Referències

1. Wikipedia, Age of the Earth, retrived on December, 29, 2011.
2. Bernard Wasow, East Africa: Left Behind, theGlobalist, December 26, 2011

Som 7 mil milions - I

Read this post in English

L'any 2011 acaba amb am un món, l’únic que tenim de moment, amb 7.000.000.000 d’habitants. Ningú ho sap segur, però el dia en que oficialment la humanitat va arribar a aquesta xifra és el dilluns 31 d’octubre i, simbòlicament, Danica Camcho, una nena nascuda a les Filipines va ser escollida la nena que feia els set mil milions (1).

Bona notícia o mala notícia? Està el món excessivament poblat, la població no és un problema o és millor que la població vagi creixent?

És indubtable que el creixement de la població és un tribut als avenços socials i mèdics que permeten que menys nens morin en néixer i que les persones visquin més temps I en millors condicions de salut I qualitat de vida. L’esperança de vida ha passat dels 48 anys als anys 1950 als 68 durant la primera dècada del segle XXI (2).

La qüestió és òbviament complexe. Per exemple, es pot argumentar que la població no és el problema sinó el consum (3), però jo crec que la població que consumeix menys ha d’atansar les seves condicions a les dels països més desenvolupats, i això vol dir augmentar el consum: o que la població no és un problema, que el problema és la desigualtat (4), però igualar les condicions de vida de tota la població del món sembla impossible sense augmentar a la vegada el consum de recursos naturals no renovables.

Potser l’argument més extrem en contra de la població com a problema és que els recursos naturals no tenen límits físics, que només es veuen limitats per la nostra imaginació i la nostra tecnologia que “més persones i més desenvolupament volend ir més reursos. No menys” (5).

Però crec aquesta és una a visió antropocèntrica i fins i tot així excessivament optimista de la situació. És possible que la tecnologia millori l’eficiència de l’ús dels recursos naturals o permeti trobar-ne substituts en alguns casos (penso per exemple en la possibilitat de crear petroli a partir de les algues, o de crear noves formes d’aliments amb enginyeria genètica com la carn in vitro), però no veig manera de crear més espai de qualitat. Podem substituir les cases actuals per gratacels supergrans, podem crear illes artificials, podem crear ciutats al fons del mar, i encara més fàcilment podem ocupar tot l’espai disponible, que és molt, però no sé si aquest és un món on podem viure bé i amb qualitat.

Tot això si pensem només en nosaltres… Els animals i les plantes ho tenen pitjor. Potser hi haurà qui cregui que hi ha milions d’espècies al món i que la pèrdua d’unes quantes no té tanta importància o que podem viure en un món amb menys espècies, si preservem aquelles que realment ens interessen, però no crec que aquesta sigui la solució.

La crisi actual demostra que la raça humana tota sola no se’n surt particularment bé. L’excès de població és un dels problemes que cal afrontar, encara que no és l’únic. La contenció de la població pot generar problemes en una economia de creixement, però això no fa que el seu creixement indefinit sigui possible.

Hem d’anar cap a una economia estacionària que inclogui una limitació o fins i tot disminució en la població mundial. En parlem a la segona part d’aquesta entrada

Referències

1. World's 'seven billionth baby' is born
2. United Nations Population Fund. The State of World Population 2011.
3. Fred Pearce, On World Population Day, take note: population isn’t the problem. Grist, 2010
4. Andrew Simms. A rising population is not the problem – growing inequality is. The Guardian, 1 November 2011
5. Sheldon Richman, The Population Problem That Isn't. July 1993

Collage per al Dia Internacional del Migrant

Read this post in English

És un lloc comú afirmar que vivim en un món globalitzat. S’entén menys que aquesta globalització es produeix en etapes. Ens trobem en la segona etapa de l’era de la mobilitat. En la primera etapa, quan els fluxos de capital i béns es varen anar liberalitzant, els beneficis de la globalització varen anar principalment cap el món desenvolupat i els seus socis principals, entre ells Brasil, la Xina i l’Índia. A mesura que entrem en l’era de la mobilitat, les persones travessaran les fronteres en nombres cada cop més gran en busca de l’oportunitat d’una vida millor. Aquestes persones tenen el potencial d’eliminar les enormes desigualtats que caracteritzen els nostres temps i d’accelerar el progrés arreu dels països en desenvolupament.

Secretari General Ban Ki-moon
We should welcome the dawn of the migration age
The Guardian, 10 July 2011

  “Quan es violen els seus drets, quan es marginen i s’exclouen, els migrants no poden contribuir ni econòmicament ni socialment a les societats que han deixat enrere o a aquelles a les que arriben. Tanmateix, amb el suport de polítiques adequades i la protecció dels drets humans, la immigració pot ser una força positiva tant per a les persones com per als països d’origen, trànsit o destí”.

Secretari General Ban Ki-moon
Missatge per al Dia Internacional del Migrant
18 December 2011

El debat sobre la immigració ha arribat a un desequilibri preocupant. La por a “l’altre” s’ha accentuat des de l’inici de la crisi financera i econòmica mundial. Els migrants esdevenen cada vegada més la diana de les actituds i pràctiques racistes i intolerants.

General Assembly President Nassir Abdulaziz Al-Nasser
Address to the Council of the International Organization for Migration (IOM)
Geneva, Switzerland, 6 December 2011

Les fronteres tenen guàrdies i els guàrdies tenen armes. Aquest és un fet obvi de la vida política però que roman fàcilment ocult de la vista de tots aquells de nosaltres que som ciutadans de les riques democràcies occidentals. Per als haitians en barques petites i inestables que han de confrontar les llanxes de la Guarda Costanera, per als salvadorencs que moren de calor i manca d'aire després que els contrabandistes els introdueixen al desert d'Arizona, per als guatemalencs que s'arrosseguen per les clavegueres infestades de rates entre Mèxic i Califòrnia... per a totes aquestes persones, les fronteres, els guàrdies i les armes són massa evidents. Què justifica emprar la força contra aquestes persones? Potser les fronteres i el guàrdies estan justificats per mantenir allunyats els criminals, els subversius o els invasors armats. Però la majoria de les persones que intenten entrar no són així; són persones ordinàries, pacífiques, que busquen només l’oportunitat de crear una vida decent i segura per a ells mateixos i les seves famílies. Amb quins arguments morals es poden mantenir fora aquestes persones? Què dóna a ningú el dret d’apuntar-los amb pistoles? Per a moltes persones, la resposta a aquesta pregunta és òbvia. El poder d’admetre o excloure els forans és inherent a la sobirania nacional i essencial per a qualsevol comunitat política. Tots els estats tenen l’autoritat legal i el dret moral d’exercir aquest poder en favors dels seus interessos nacionals, fins i tot quan això significa impedir l’entrada a forans pacífics en situació de necessitat. Els estats poden escollir mostrar-se generosos en l’admissió d’immigrants, però no tenen cap obligació de fer-ho.

Jo vull desafiar aquesta visió. En aquest assaig argumentaré que les fronteres haurien de ser generalment obertes i que les persones haurien normalment de ser lliures d’abandonar el seu país d’origen i establir-se en un altre, subjectes només als tipus de limitacions que obliguen els ciutadans del seu nou país. L’argument esdevé encaramés fort, en la meva opinió, quan s’aplica a la immigració de persones de països del tercer món vers països del primer món. La ciutadania en les democràcies lliberals occidentals és l’equivalent modern dels privilegis feudals: un estatus heretat que millora en gran manera les perspectives de la pròpia vida. Com els privilegis feudals lligats al naixement, la ciutadania restringida és difícil de justificar quan s’hi pensa amb atenció.

Joseph Carens
Aliens and Citizens: The Case for Open Borders
Review of Politics, Vol. 49/2 (1987), pp. 251–73

La qüestió de si una entitat política té el dret de controlar i tancar unilateralment les seves fronteres als forans no es pot resoldre fins que coneguem la justificació d’un règim de control de fronteres. Segons la teoria de la sobirania nacional (la ideologia dominant en el sistema interestatal contemporani) les polítiques d’entrada haurien de quedar exclusivament sota la discreció unilateral del mateix estat (dels seus membres) i qualsevol justificació que es requereixi una política particular només es deu als seus membres: els forans no tenen dret a cap justificació i per tant no tenen cap dret a determinar la política d’entrada d’un estat. El que jo intentaré demostrar és que aquesta posició és inconsistent amb la teoria de la sobirania popular. Qualsevol persona que accepti una teoria genuïnament democràtica de la legitimació política a nivell domèstic queda compromès en conseqüència a rebutjar el dret unilateral de controlar i tancar les fronteres de l’estat, ja es tracti de les fronteres en el sentit cívic (les que regulen la pertinença) o en el sentit territorial (les que regulen el moviment).

Arash Abizadeh
Democratic Theory and Border Coercion: No Right to Unilaterally Control Your Own Borders
Political Theory 36.1 (2008): 37-65

Se'ns han donat molts noms: il·legals, estrangers, treballadors temporals, violadors de fronteres, indesitjables, exiliats, criminals, no ciutadans, terroristes, lladres, forasters, invasors, indocumentats…

Les nostres veus convergeixen en els següents principis:

[…]

2. Tots estem relacionats amb més d'un país. El fenomen multilateral de la migració no pot resoldre's de manera unilateral, ja que generaria una realitat vulnerable per al migrant. La implementació dels drets universals és essencial; el dret a ser inclòs pertany a tots.

3. Tenim el dret a moure'ns i el dret al fet que no se'ns obligui a moure'ns. Exigim els mateixos privilegis donats a les corporacions i les elits internacionals, que tenen el dret a viatjar i a establir-se on ho desitgin. Tots mereixem oportunitats i la possibilitat de progressar. Tots tenim el dret a una vida millor.

[…]

6. Reconeixem que les persones individuals amb drets inalienables són el veritable baròmetre de la civilització. Ens identifiquem amb les victòries guanyades en l'abolició de l'esclavitud, els moviments de drets civils, el progrés dels drets de les dones i els creixents assoliments de la comunitat.

[…]

10. Som testimonis de com el temor genera barreres, de com aquestes barreres generen odi i de com l'odi només serveix als opressors. Comprenem que migrants i no migrants estan interconnectats; quan es neguen els drets als migrants, els drets dels ciutadans estan en risc.

La dignitat no té nacionalitat.

Manifest Internacional dels Migrants
Moviment Immigrant Internacional
Novembre de 2011

Ciutadans del món

Read this post in English

Fa molt de temps, més de 30 anys, vaig llegir un article en una revista de la qual no recordo el nom, fet per un astronauta del qual tampoc no recordo el nom. El que sí recordo és que en aquest article, l’astronauta explicava el sentiment gairebé d’il·luminació que va sentir en veure la Terra des de l’espai, com una petita bola en la que vivia tota la humanitat i com va sentir també que les diferències entre els països esdevenien insignificants. Va ser la primera vegada que em trobava amb la idea que tots els humans tenim més en comú d’allò que ens separa, la qual cosa em va portar, amb el temps a considerar-me un ciutadà del món. També la primera vegada que vaig veure la famosa fotografia de la Terra presa el 7 de desembre de 1972 pels astronautes de l’Apolo mentre viatjaven cap a la Lluna.

Des d’aleshores, he intentat elaborar la idea de ciutadania mundial. He llegit articles I llibres, he visitat webs, m’e afiliat a grups, m’he inscrit al registre de ciutadans del món, I intento defensar tots els projectes que posen la identitat humana per sobre de qualsevol altre identitat nacional, religiosa o cultural.

Què és un ciutadà del món? Hi ha moltes definicions, però el comú denominador de totes elles és que un ciutadà del món es considera un membre de la comunitat de la humanitat, a tot el món, d’un tot més gran que la nació, estat o altre comunitat política amb la qual normalment se’ns associa (1) En les paraules de Nitya Chaitanya Yati: El terme “ciutadà del món” s’entén millor amb una definició negativa que positiva. mentre que d’un ciutadà d’un estat amb fronteres polítiques s’espera que sigui lleial al govern de l’estat al que pertany I s’espera que agafi les armes per defensar-lo dels forans que puguin envair-ne el territori, un ciutadà del món reconeix el món senceer com el propi estat I en principi no reconeix cap menbre de la seva mateixa espècie com a forà a la comunitat mundial a la que pertany (2).

Nosaltres o ells? He arribat a veure aquesta qüestió com a cada cop més irrellevant. La pregunta real és qui som nosaltres I qui són ells. Però en termes de drets I deures, ja no sóc capaç de veure cap “ell” enlloc.

No em sembla correcte pensar en un intercanvi comercial, polític o de qualsevol tipus en el que el “nostre” benefici s’imposi al dels “altres”. Podem ignorar la pobresa, l’opressió, les matances o les violacions simplment perquè els passen als altres mentre que els nostres interessos (els de les nostres empreses, les nostres vendes, la nostra influència) en surten beneficiats? Podem acceptar règims no democràtics I que no respecten els drets humans, fins I tot vendre’ls armes perquè això afavorexi empreses dels nostre país o un segment de la nostra força laboral? Podem mantenir un sistema global de presa de decisions que ens permet manipular les coses en el nostre favor mentre deneguem la veu als altres? Ens hem de preocupar de nosaltres I desentendre’ns d’ells?

Jo dic que no hi ha altres. Hi ha d’haver una manera de buscar el nostre benefici, entenent que “nostre” vol dir de tots, de tota la humanitat i també de totes les formes de vida, com també de les formes de vida, intel·ligents o no amb les que eventualment ens trobarem algun dia.

Hi ha moltes propostes relacionades amb el concepte de ciutadà del món: establir una federació democràtica mundial, crear un parlament mundial, reformar les Nacions Unides, crear, ampliar i aprofundir democràticament unions supranacionals que més endavant en puguin fusionar… Intento donar suport a totes les que em semblen serioses i sinceres. Hi ha també temes difícils, que s’han de reinterpretar des de la perspectiva d’un ciutadà del món, com el tema de la immigració i de les fronteres. Espero anar-ne parlant en el futur.

Per acabar, deixeu-me que us mostri algunes imatges. Els símbols són imporants I molta gent ha intentat creat una “bandera del món” que sigui un símbol dels principis de la ciutadania mundial. Durant anys he estat recollint aquestes propostes I m’agradaria compartir-les amb vosaltres. Si en coneixeu d’altres, si us plau feu-me-les arribar. 

Referències

1. Nigel Dower i John Williams (eds.), Global citizenship: A critical introduction. New York: Routledge, 2002.

2. Nitya Chaitanya Yati, citat al web de World Government of World Citizens.

Beneficis fiscals per a les empreses que reparteixin dividends entre els treballadors

Read this post in English

Acabo de llegir el llibre de Darian L. Smith "Payback: Profitsharing and the coming age of working class prosperity" (1) i m’agradaria comentar la seva proposta i algunes de les seves idees. En un paràgraf, i combinant les dues descripcions de la proposta, Smith proposa una estratègia sorprenentment senzilla:

Establir una deducció fiscal de fins al 60% per a les empreses que distribueixin entre el 20 i el 25% dels beneficis nets directament als seus treballadors mitjançant un pagament mensual.

El llibre és curt i fàcil de llegir, i bastant “amerìcà”. Amb això vull dir que conté algunes referències als grans valors aportats per Amèrica al món i situa en el context del típic valor americà de disminuir el paper del govern sempre que sigui possible. Amb tot, s’aguanta bé. Jo l’he llegit en menys d’una hora de temps.

Darian Smith llista i analitza fins a 10 avantatges clars de la seva proposta:

1. Ja s’ha provat (encara que no en l’escala que ell proposa)
2. Premia la cooperació entre tots els participants
3. Constitueix un estímul econòmic integrat
4. Maximitza l'ocupació
5. Augmenta els ingressos del Govern sense pujar els impostos
6. Descentralitza la distribució de la riquesa
7. Corregeix antics desequilibris
8. Retorna al Govern la seva funció original
9. És políticament neutre (no és d'esquerres ni de dretes)
10. És un model que es pot aplicar globalment

No tinc espai per comentar amb gaire profunditat tots aquests avantatges, però m’agrada la idea que participar dels beneficis fa atractius llocs de treball que ara no ho són: Quin atractiu pot tenir treballar 40 hores setmanals o més per menys de 1.000€ al mes quan és obvi que aquesta quantitat no permet arribar a fi de mes? Però si afegim al salari un repartiment de beneficis, potser els ingressos total són més atractius. Vull remarcar que Smith creu que el repartiment de beneficis ha de ser igual per a tots els treballadors i no ha d’incloure els propietaris d’accions. També m’agrada que la proposta no es pugui dir d’esquerres o de dretes, segurament perquè fa temps que trobo que aquesta divisió és cada cop menys rellevant.

La proposta lliga clarament amb els postulats de l’economia binària que ja hem tractat anteriorment i crec que es podria coordinar sense gaires problemes amb altres alternatives com els plans de propietat participada d’accions dels treballadors (Employee Stock Ownership Plan), encara que preferiria que Smith hagués tractat específicament aquest tema.

En definitiva, trobo realment interessant la possibilitat que els treballadors participin en els beneficis de les empreses i em costa veure quin inconvenient es pot trobar a aquesta proposta. Els propietaris, sobre tot els majoritaris, de les accions poden perdre ingressos, però segons l’autor això es compensa amb els beneficis fiscals. Aleshores potser és l’estat qui disminueix els ingressos, però segons l’autor això es compensa per fiscalitat sobre els nous ingressos dels treballadors i per la reactivació econòmica que es generaria. En qualsevol cas, si els propietaris majoritaris han de veure disminuïts els seus dividends sobre beneficis i l’estat ha de veure reduïts els seus ingressos fiscals a canvi que els treballadors millorin la seva situació econòmica, a mi em sembla prou bé com per pensar-hi seriosament.

Referències

1. Darian L. Smith "Payback: Profitsharing and the coming age of working class prosperity”, 2005.
   Etiquetes de Technorati:

Consens de Barcelona

M’agradaria presentar en aquesta entrada un document, un esforç realitzat i un projecte en marxa: el Consens de Barcelona.

Segons els signataris de la Declaració del Consens de Barcelona, entre els quals m’incloc, la situació del món és inacceptable: és estructuralment violenta, inequitativa i insostenible. Estem vivint un dels moments més greus de la història per la seva amplitud i profunditat, en el que plana una greu crisi de la consciència humana i de la responsabilitat humana. No estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La ciutadania i les comunitats tenim la capacitat i la responsabilitat d’actuar enfront de la crisi múltiple en què estem immersos. 

Proposem un nou contracte social, polític i econòmic, promogut per la ciutadania i les comunitats, amb els governs, les institucions i les empreses que es vulguin implicar, en els diferents territoris, per construir una alternativa al Consens de Washington.

Com tot esforç col·lectiu, la Declaració implica compromisos, punts de desacord, prioritats diferents. Tanmateix, com no està d’acord que cal canviar alguna cosa (moltes coses) davant la situació actual de crisi en el món? Us convido a llegir les paraules de presentació originals del projecte i us recomano que visiteu la pàgina d’acció comuna transformadora i firmeu la Declaració 1.0 del Consens de Barcelona. 

El Consens de Barcelona


El projecte ha reunit i consensuat propostes per a fer possibles altres mons desitjables i suggereix accions concretes de transformació social. S'ha portat a terme gràcies a la participació d'unes 250 persones expertes, amb equilibri de gènere i de les diferents regions geoculturals, que han anat teixint una comunitat de diàleg i deliberació per internet, al mateix temps intercultural, multisectorial, multilingüe i plural.

Durant 2010, els 250 participants han aportat i valorat propostes sobre 5 grans temes clau: 

1. Valors i objectius,
2. Recursos i població,
3. Política i seguretat,
4. Economia i finances
5. Comunicació i cultura.

Es tracta de plantejar les regles de joc globals que haurien de garantir la cobertura sostenible de les necessitats bàsiques de tota la població mundial.

El Consens resultant, en la seva primera versió, es va aprovar el maig del 2011 a Barcelona en una trobada, després de presentar-lo en el Fòrum Social Mundial de Dakar i en altres instàncies internacionals, per a influir en els governs i l'opinió pública. 

Durant 2011 es realitzarà una àmplia difusió de la Declaració del Consens de Barcelona i de les propostes consensuades en els diferents àmbits. S'enfortirà la xarxa, millorant la metodologia utilitzada, es llançarà una Acció Comuna Transformadora (ACT!) i es posaran en marxa Plans de Transició.

El principi de legitimitat humana

Crec que la política internacional es pot definir com un espai on cada part intenta obtenir els millors resultats per a ella mateixa, sense importar gaire els perjudicis o danys que puguin patir les altres parts. Suposo que molta gent creu que de la defensa dels interessos particulars surt una mena de millor ordre possible en la política internacional, fins i tot de bona fe, però a mi em sembla que aquest tipus de negociació porta inevitablement al guany per al més fort, el dany per al més dèbil, la indecisió i el desordre. Els exemples que ho demostren són simplement massa abundants, però així de recents se m’acudeixen la cimera sobre canvi climàtic a Durban (Sud-Àfrica), que neix pràcticament morta perquè els països poderosos es neguen a compromisos que perjudiquin els seus interessos a curt termini, la incapacitat de la Unió Europea per actuar globalment en interès de tots els països membres i no solament d’Alemanya i França, o el bloqueig del Consell de Seguretat de les Nacions Unides de la constitució com a Estat de Palestina.

No sé si el principi de defensar els interessos propis i deixar que els altres defensin els seus té cap nom concret, m’estranyaria que no fos així, però no el conec. Per tant i almenys en aquesta entrada a un blog personal, l’anomenaré el principi de prepotència. La pregunta és si hi ha cap alternativa al principi de prepotència.

Doncs crec que sí. Fa temps vaig entrar en contacte amb Lyndon Storey, autor d’un llibre poc conegut, Humanitat o Sobirania (1) que inclou algunes idees que em van semblar particularment brillants i ben definides. Des d’aleshores hem desenvolupat una d’aquestes amistats a distància, possibilitades pels miracles de la tecnologia i especialment de Skype i el correu elecrònic, ja que ell viu a Austràlia i jo a Andorra. Una d’aquestes idees és el principi de legitimitat humana.

En essència, el principi de legitimitat humana manté que un sistema polític esdevé més legítim com més actua de manera que totes les parts (tota la humanitat) tinguin la mateixa oportunitat de beneficiar-se i d’accedir als requeriments per al desenvolupament humà, com la llibertat de consciència i d’expressió, la democràcia, l’accés a l’educació i al coneixement, el desenvolupament econòmic i l’equitat política. Per a molts dels problemes que el món afronta actualment, la qüestió principal és si prenem una postura informada per aquest principi o no.

El principi de legitimitat humana s’oposa directament a allò que Lyndon Storey anomena “grupisme” i que és “aquella situació en la que el sentiment d’identitat d’una persona ha esdevingut tan depenent en una identificació amb un grup que aquesta persona posarà el grup per davant de la humanitat, explotarà i manipularà els altres humans en favor del seu grup i, en cas de guerra, matarà pel grup”. Grupisme i el que he anomenat principi de prepotència van units com les dues cares d’una moneda. En forma positiva, el principi de legitimitat humana afirma el contrari d’allò que el grupisme i el principi de prepotència impliquen: que la nostra identitat humana és més important que les altes identitats. Proporciona un enunciat positiu que nega eslògans tant superficialment atractius com “el meu país primer”. Fixem-nos com és de difícil contradir aquest eslògan, ja que sembla que això vol dir posar algun altre país primer i, si algú ha de ser primer, almenys que sigui jo. Això és el que George Lakoff anomena “framing” (2), plantejar les coses de tal manera que s’hi respongui com s’hi respongui, el plantejament inicial queda reforçat. Am el principi de legitimitat humana, no ens cal contradir l’afirmació “el meu país primer”, el que fem és trascendir-la amb un enunciat amb el que molts podem sentir-nos identificats.

Els principis poden arribar a tenir molta força. Pensem en els principis recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans (3). No es compleixen plenament enlloc, no s’accepten arreu, però suposen un ideal i fonamenten una reivindicació. A mi em sembla que el principi de legitimitat humana mereix el mateix reconeixement.

Referències

1. Lyndon Storey. Humanity or Sovereignty: A political roadmap for the 21st century. Peter Lang Publishing, 2006.

2. George Lakoff. Don't Think of an Elephant: Know Your Values and Frame the Debate. White River Junction, VT: Chelsea Green Publishing, 2004.

3. Organització de les Nacions Unides. Declaració Universal dels Drets Humans.