dilluns, 20 d’agost de 2012

Informe del FMI sobre reforma monetària

Els lectors d’aquest blog ja saben la meva postura favorable a la reforma monetària. Fa pocs dies vaig rebre una newsletter de Positive Money [1]  en la que s’informava que el Fons Monetari Internacional acabava de publicar un informe titulat “El pla de Chicago revisitat [2] ” que recolza les propostes d’Irving Fisher, un dels pares de la reforma monetària, utilitzant els sistemes més moderns de modelament econòmic.
En el resum, els seus autors, Jaromir Benes i Michael Kumhof escriuen:
En el moment més alt de la Gran Depressió, un nombre d’economistes prominents dels E.E.U.U. varen avançar una proposta de reforma monetària que es coneix com el Pla de Chicago. Aquest pla preveia la separació de les funcions moetàries i creditícies del sistema bancari, mitjançant el requeriment del 100% de reserves bancàries per als dipòsits.
irving Fisher [3]  afirmava que el pla tenia els avantatges següents:
  1. Molt millor control d’una font important de fluctuació del cicle econòmic, de les pujades i contraccions sobtades  del crèdit bancari i de l’oferta de diners creats pels bancs.
  2. Eliminació completa dels pànics bancaris.
  3. Reducció dramàtica del deute públic (net).
  4. Reducció dramàtica del deute privat, puix que la creació del diner ja no requereix la creació simultània de creació de deute.
Nosaltres estudiem aquestes afirmacions introduint un model comprensiu i minuciosament calibrat del sistema bancari en un model DSGE de l’economia dels E.E.U.U. Els nostres resultats donen suport a les quatre afirmacions de Fisher.
Veiem alguns extractes de l’informe:
Concluïm doncs que les afirmacions de Fisher en relació al Pla de Chicago. tal com s’enumeren en el resum d’aquest document queden validades pel nostre model.
L’efectivitat de la política anticíclica augmentaria amb la implementació del Pla de Chicago en relació al sistema monetari actual. Els pànics bancaris queden òbviament completament suprimits... [La implementació del Pla de Chicago] portaria a una reducció instantània i massiva dels nivells de deute públic i privat, perquè la creació de diner ja no requeriria la creació simultània de deute...
Amb la validació d’aquestes afirmacions mitjançant un model rigorós microfonamentat, podem establir que els avantatges del Pla de Chicago van més enllà encara que els identificats per Fisher...
Un avantatge addicional el constitueixen els guanys en els outputs d’estat estacionaris deguts a la supressió o reducció de múltiples distorsions, incloent la propagació dels riscos dels tipus d’interès, els impostos distorsionadors, i el seguiment costós dels riscos crediticis macroeconòmicament innecessaris .
Un altre avantatge és la capacitat de portar la inflació d’estat estacionari a zero en un entorn en el que no existeixen trampes de liquiditat... Aquesta capacitat de generar i viure amb una inflació d’estat estacionari de zero és un resultat important, perquè respon l’afirmació un tant confusa dels oponents d’un monopoli exclusiu del govern en la creació de diners, és a dir que un tal sistema monetari seria altament inflacionari. No hi ha res en el nostre model teòric que recolzi aquesta objecció. Com hem discutit a la secció II, hi ha poca cosa en la història monetària de les societats antigues i de les nacions occidentals que ho faci.
D’altra banda, la visió històricament i antropològicament correcta dels orígens del diner és un dels arguments en favor que sigui el govern qui emeti i controli la creació de diner d’acord amb les lleis. A la pràctica, això ha pres la forma de l’emissió, lliure d’interès, de bitllets i monedes, però es podria aplicar igualment al diner electrònic.
El debat històric sobre la natura i el control del diner és el tema de l’obra mestra de Stephen Zarlenga [4] , que segueix el debat des de les antigues Mesopotamia , Grècia i Roma. Igual que Graeber [5] , mostra que l’emissió privada de diner ha portat repetidament a grans problemes socials al llarg de la història registrada, degut a l’usura associada amb el deute privat. Zarlenga no adopta la definició ordinària però simplista d’usura com l’aplicació d’un interès excessiu, sinó la de “obtenir quelcom del no res” mitjançant l’abús planificat del sistema monetary d’una nació per al guany privat.
Per resumir, la Gran Depressió va ser solament el darrer episòdi històric que suggereix que la creació de diner controlada per mans privades té conseqüències molt més problemàtiques que la creació de diner per part del govern. Molts economistes punters de l’època eren conscients d’aquest fet històric i entenien clarament els problemes específics de la creació de diners per part dels bancs, incloent el fet que alts nivells de deute, potencialment desestebilitzadors, són necessaris només per crear una oferta monetàira suficient, i el fet que els bancs i el seu optimisme voluble sobre les condicions econòmiques controlen efectivament els agregats econòmics. La formulació del Pla de Chicago va ser la conseqüència lògica d’aquesta comprensió.
Jo afegeixo, i els nostres polítics i econonistes, perquè no en parlen?

[1]  Positive Money, 2012. IMF Working Paper Offers Support for Full Reserve Banking . Mon, 13th Aug 2012
[2]  Jaromir Benes i Michael Kumhof, 2012. The Chicago Plan Revisited . International Monetary Found, August 01, 2012.
[3]  Fisher, I., 1936, “ 100% Money and the Public Debt ”, Economic Forum, Spring Number, April-June 1936, 406-420.
[4]  Stephen Zarlenga, 2002. The lost Science of Money . American Monetary Institute.
[5]  Graeber, D. (2011), Debt: The First 5000 Years, Melville House Publishers.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Polítiques falsificables?

Recordo quan estudiava (ja fa bastant de temps) psicologia i em vaig trobar amb el  famós principi de fasificabilitat de Karl Popper [1] .  En ciència, una teoria ha de ser falsificable mitjançant l’observació; si no ho és, no és científica. Encara que aquest principi té els seus crítics, a mi em va convèncer aleshores i em continua convencent en l’actualitat.
La política no és ciència, segurament seria més assimilable a una tecnologia, però les tecnologies també s’han de basar en principis científics que han de complir el criteri de falsificabilitat. Imaginem un constructor de cotxes que dissenyi sistemes de seguretat sense tenir en compte les lleis de l’acceleració, o que no respecti el que sabem sobre resistència de materials. Algú el compraria?
Ens trobem ara davant d’una serie d’accions polítiques d’efectes profunds, necessàriament controvertides, però que no hi ha dubte que de moment estan provocant uns efectes devastadors en gran part de la població. Jo em pregunto, de fet m’agradaria preguntar al cap de govern d’Espanya, Sr. Mariano Rajoy, al ministre d'Economía i Competitivitat,Sr. Luis de Guindos, a la cancellera alemanya Sra. Angela Merkel, i molts altres dirigents europeus i mundials, quina evidència considerarien suficient per concloure que les polítiques d’austeritat que estan promovent no funcionen.
Em sembla una pregunta bastant elemental, però hi ha alguns condicionants de la resposta. Per exemple, hi ha fàrmacs o procediments mèdics que no es poden acabar de provar perquè posen en risc la vida dels pacients en els grups experimentals. Per tant, la resposta teòrica podria “si en ‘n’ anys no queda ningú amb treball o tothom s’ha mort de gana”, però a la practica aquesta resposta no té sentit. Doncs, quina en té?
Jo faig la pregunta, i no sóc qui per donar la resposta, però segurament ha de tenir un format com el següent: “les polítiques d’austeritat s’hauran demostrat falses si en ‘n’ anys no s’ha vist que enlloc hagin provocat la recuperació de l’economia, l’empleu i el benestar social”.  El lector pot fer l’experiment conceptual d’atorgar valors diferents a “n” i treure les seves pròpies conclusions.
En qualsevol cas, espero que algú que tingui l’oportunitat faci la pregunta a algun d’aquests dirigents polítics.

[1]  Les idees de Popper en general són particularment clares, però la forma d’expressar-les potser no tant. Aquest és el principi de falsificabilitat tal com l’enuncia a la pàgina 95 de la “Lògica de la descoberta científica”:  " Una teoria és falsificable, com vàrem veure a la secció 23, si existeis almenys una classe no-buida d'enunciats bàsics homotípics qua la teoria prohibeix; és a dir, si la classe dels seus falsificadors potencials no és buida ".

dijous, 5 de juliol de 2012

Sòl per a projectes de desenvolupament

Fa un parell de dies que vaig llegir la proposta d’un grup d’economistes anomenat “ keynesenlucha ” d’utilitzar el sòl dotat per la banca (actius tòxics) en els seus balanços per desenvolupar un pla agrari de qualitat i sostenible que incentivi l’ocupació juvenil.

En sembla una gran  proposta, imaginativa i factible, i m’agradaria donar-hi suport. Com que no he trobat una forma de signar a favor d’ella, la reprodueixo en aquest blog amb l’esperança de contribuir a donar-la a conèixer.

keynesenlucha ha enviat una carta al governador del Banc d’Espanya, que espero que tingui efecte.

Us convido a visitar el web de keynesenlucha  i a seguir l’evolució del grup. Segur que en el futur ens presentarà més idees interessants.

Proposta (còpia literal de l’original)

IDEA CENTRAL: UTILIZAR EL SUELO DOTADO  POR LA BANCA (ACTIVOS TÓXICOS) EN SUS BALANCES PARA DESARROLLAR UN PLAN AGRARIO DE CALIDAD Y SOSTENIBLE QUE INCENTIVE EL EMPLEO JUVENIL

ACTORES: BANCA, ESCUELAS DE INGENIERÍA, UNIVERSIDADES, JÓVENES CON PROYECTOS EN EL SECTOR, ADMINISTRACIONES PÚBLICAS.

Somos Keynes en lucha y ésta es nuestra primera propuesta:

Está hecha desde el convencimiento que hay margen para crecer, para crear y para disfrutar con ello. Es fruto de la reflexión compartida y no pretende demostrar nada ni convertir a nadie: solo quiere ser fértil. Nace en la estación que se caracteriza por ser periodo de cosecha. Os deseamos con su lectura que motive los mismos sentimientos y convicciones que nos mueven con su propuesta: crear empleo para los jóvenes utilizando algunos activos tóxicos de la banca, como el suelo, para convertirlos en productivos.

No podemos desaprovechar ninguna oportunidad de trabajo o de negocio para los jóvenes. Todos los días oímos alguna referencia a la dramática situación de nuestras jóvenes generaciones. Hoy vivimos en la piel de nuestros propios hijos la contradicción, siendo los mejor preparados de la historia,  de verlos con una tasa de paro juvenil insufrible: 46,4%. Nuestra primera propuesta por tanto la hacemos pensando en ellos.

Del talento y del compromiso de los jóvenes no nos caben dudas. Pero para hacer el proyecto nos hacen falta recursos y ¿de dónde saldrán? Pues de los activos tóxicos de la banca.  Y ¿en qué consiste la toxicidad de los referidos activos? En la dificultad de convertirse en activos líquidos, es decir en dinero en efectivo. Si la tasa de paro juvenil es insufrible, el peso de los activos vinculados al sector inmobiliario es infame, acumulado después de un par de décadas de vorágine. Hoy tenemos pisos en venta con precios a la baja sin comprador, promociones en fase de construcción sin actividad ni mantenimiento con costes de oportunidad y reposición al alza, suelo sin urbanización con valor marginal y contable cero. Y es del último nivel de la toxicidad, o de los activos más difíciles de realizar de donde pensamos obtener recursos.

Keynes formulaba la necesidad de cebar la bomba de la economía para hacer posible el flujo posterior, nosotros con esa inspiración, proponemos utilizar unas primeras piedras para hacer con ellas unos primeros panes y así cumplir con el objetivo de cebar la bomba de la economía. Lo cierto es que una parte del suelo que acumula la banca en sus balances sin valor tiene interés agronómico. Hay fincas en zonas de huerta que querían o pretendían ser polígonos industriales. Hay buenas fincas que estaban en la mente de algunos promotores y políticos en forma de urbanizaciones imposibles. Hay buenos regadíos en zonas periurbanas que pretendían ser hoteles, estaciones de servicio, o centros comerciales, que ahora son terrenos baldíos que no sirven ni para dar pasto a un rebaño de cabras.

¿Qué proponemos? Pues si cada delegación territorial de la banca escoge entre sus activos tóxicos, ya dotados en sus balances, uno o dos de los que acumulan más potencial productivo desde un punto de vista agropecuario, dispondremos para en conjunto de una cartera de activos con una magnífica capacidad de generar valor si a ellos se les añade talento, trabajo y compromiso.

¿Cómo llega el talento a esos activos? Mediante la redacción de planes de empresa liderados por jóvenes preparados que propongan, mediante convocatoria abierta, proyectos de actividad empresarial en el sector agroalimentario a 20 o 25 años.

¿Tenemos jóvenes con talento en el sector agroalimentario para presentar proyectos? En las escuelas de ingeniería, o en las de veterinaria, o en las de negocios o en los trabajos que se presentan en los ciclos formativos superiores, cada día se destilan cientos de casos posibles. Cada día se analizan cientos de situaciones similares a las que compondrían nuestra cartera de activos. Estamos convencidos que hay cientos de posibilidades potenciales de actividad que cuentan con el talento suficiente como para garantizar la creación de riqueza a partir del trabajo individual o cooperativo de alguno de los jóvenes que hoy están en paro.

¿Cómo se criba el talento? Los tenedores de los activos tóxicos son los primeros interesados en filtrar aquellos proyectos que den más garantías de retorno. Hemos escogido el sector agroalimentario porque en él se pueden plantear proyectos que incorporen una amplia posibilidad de productos y servicios, y porque desde él se pueden plantear proyectos que lleguen a la exportación con independencia de la escala productiva. La demanda agregada crece. La balanza comercial del sector es la única que presenta una tendencia positiva y aún se generan oportunidades de trabajo. Todos comemos algo cada día y todos queremos que nuestra comida sea saludable, gustosa y asequible. Creemos que no hay mejor marco para trabajar y hacer de las piedras panes o lo que es lo mismo, estimular las oportunidades de negocio.

¿Cómo se movilizan los activos? De entre las fórmulas posibles nos decantamos por la constitución de derechos de superficie sobre el suelo que se active en este programa, lo que permitiría incluso la participación activa de la banca en los proyectos presentados. El periodo que proponemos es de 20 o 25 años, que se ajusta al de una generación, lo que motiva especialmente nuestro interés por dar oportunidades a la generación de la que forman parte nuestros hijos. Se ha de dar oportunidad a la continuidad de los proyectos en el mismo lugar o en otros. Todo ello sobre la base de las estrategias de valor añadido que deberán contener todos los proyectos presentados. Las posibilidades que ofrece la amplitud del sector agroalimentario han de ser una rampa de lanzamiento de ideas y propuestas de actividad. Y esas son buenas razones para motivar y comprometer a nuestros jóvenes y prometedores empresarios.

Podemos encontrar reticencias a los trabajos que se implican en la agricultura, ya que es un sector que ha perdido una parte de su  prestigio social y porque se requiere un ánimo suficiente para luchar en directo con las condiciones meteorológicas (temperaturas extremas, episodios de sequía, tendencia que acentúa su variabilidad) y las dificultades para hacer compatible el modelo agrario con los usos y costumbres urbanos. La tierra en nuestro proyecto es un activo, no un concepto.

A favor del proyecto cuenta que se desarrolla en ámbitos percibidos como estratégicos para la sociedad, como la seguridad y calidad alimentarias, o el desarrollo integral y sostenible del medio y del paisaje. Además la presencia de un “cluster” agroalimentario, consolidado y con una presencia activa en los mercados internacionales . También ayuda el contar en el territorio con una administración de proximidad muy tecnificada y distribuida.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Ja no entec res

Els qui han seguit aquest blog saben que sóc un europeista convençut i més aviat portat a l’extrem. Ara corren notícies de cessió de sobirania a Europa com a sortida de la crisi financera i per mantenir l’euro. Angela Merkel demana avançar en la unió política d’Europa [1] , mentre El ministre alemany de finances, Wolfgang Schäuble, proposa l’elecció directa del president europeu [2]  i els comentaristes semblen convençuts que després que el triomf d’Espanya i d’Itàlia a la darrera cimera europea la cessió de sobirania és inevitable [3] . Fins i tot The Economist ha hagut de reconèixer que “una versió limitada de federalisme és una solució menus miserable que la ruptura de l'euro” [4] . Són doncs bones notícies?

No ho sé. Tinc por que s’avanci cap a un sistema d’unió fiscal amb forts controls a nivell europeu sense que hi hagi el progrés corresponent en la construcció d’una unió política vertaderament democràtica [5] . De moment, sense que jo pugui entendre’n tampoc la raó, ja s’ha tornat a frenar la possibilitat que llistes transnacionals concorrin a les eleccions europees [6] .

Com que no entenc gairebé el que ens diuen els dirigents europeus, vaig a intentar aclarir els meus punts de referència:

  1. Sí a l’elecció directa d’un president europeu
  2. Sí a les llistes transnacionals
  3. Sí a una unió fiscal si es compleixen 1 i 2
  4. No a una unió fiscal si no es compleixen 1 i 2

No sé, només se m’acut pensar en la definició xinesa de crisi com a barreja de perill i d’oportunitat. Espero que en aquest cas l’oportunitat guanyi al perill.


[1]  Juán Gómez. Merkel urge a avanzar en la unión política . El País, 7/06/2012

[4]  The Economist. The choice . 26/5/2012

dimecres, 9 de maig de 2012

Salvar banca amb diner públics?

Vaig a creure’m que el sistema bancari és un element fonamental de la nostra economia i que no es pot deixa caure perquè això suposaria l’esfondrament del sistema (encara que em costa veure com es pot esfondrar encara més).

D’aquesta premissa es deriva la conclusió que l’estat ha d’intervenir per salvar els bancs en perill, com per exemple i ara mateix Bankia a Espanya. Segons els mitjans de comunicació, Bankia pot necessitar 10.000 milions d’euros [1] . La discussió entre els polítics se centra en si l’estat ha de destinar diners públics a salvar un banc o no, sobre tot davant l’allau de retallades que el Govern de Mariano Rajoy està promovent o forçant. Com sempre, la discussió es fa “dintre la capsa” i la capacitat de plantejar solucions poc convencionals destaca per la seva absència.

Però la veritat és que es pot fer un altre plantejament. Veiem:

  1. El valor en el moment d’escriure aquest article de Bankia és de 2,13€ per acció [2] ,
  2. Amb 10.000 milions podem comprar doncs  4.694.835.680 accions,
  3. Espanya té 46.185.697 habitants a 1 d’abril de 2012 [3] ,
  4. Podem doncs donar a cada habitant 101 accions (deixant de banda les fraccions.

Avui es parla que l’estat podria nacionalitzar Bankia [4] . AIxò voldria dir convertir els aproximadament 4.500 milions d’euros que s’hi van posar anteriorment en accions. Aquesta opció sembla encara millor. Es pot fer el mateix plantejament, repartint unes 45 accions a cada habitant.

I perquè no ho fem? Perquè, si s’han d’invertir diners públics en entitats privades, ja siguin bancs o d’altres, no es fa a canvi d’accions i aquestes es reparteixen entre tota la població? Si s’utilitzen diners públics vol dir que els hem pagat entre tots, aleshores, perquè no repartir les accions, els futurs dividends i la futura capacitat de decisió entre tot?

Els únic perjudicats serien els grans accionistes de les entitats, que veurien disminuït el seu percentatge d’accions, però com que ells són els que controlaven l’entitat i per tant són corresponsables dels problemes, em sembla un resultat just. Encara posaria un altre criteri, els dirigents de les entitats que necessiten la intervenció de l’estat per una mala gestió, haurien de perdre els beneficis derivats de la seva presència en l’entitat, i certament no ser ràpidament recol·locats en nous càrrecs de responsabilitat.

En aquestes condicions, jo estaria d’acord en que, en determinades circumstàncies excepcionals, l’estat aportés diners públics per salvar entitats privades. I vosaltres, lectors?


[2]   LaBolsa.com,  recuperat el 9 d emaig de 2012 a les 19:21 h.

[3]   Instituto Nacional de Estadística , recuperat el 9 de maig de 2012.

[4]  Per exemple: Íñigo de Barrón. El nuevo gestor del grupo de Bankia propone su nacionalización , El País, 9 de maig de 2012; E. Hita, C. Segovia i M. Cruz: El Gobierno, preparado para nacionalizar la matriz de Bankia , El Mundo, 9 de maig de 2012.

dijous, 5 d’abril de 2012

Quina recuperació?

Els grans Kahunas que dirigeixen el món no estan d'acord en gaires coses avui en dia, excepte una: "La necessitat urgent, vital d'una recuperació”. A amdós costats d'una divisió política cada vegada més fraccionària, hi ha una creença comuna que subjau als debats: el que realment necessitem és més estímul, despesa, retallades o [inserir aquí la gran idea], i aleshores l'economia es "recuperarà" de sobte i tots tornarem a la vida que teníem.

Recuperació significa "un retorn a un estat normal de força." Així que aquí hi ha una pregunta. N'hi ha prou amb la recuperació? Considerem set coses que una mera "recuperació" probablement no arreglarà:

[El lector em permetrà la llicència, però en comptes d’enumerar les set coses, que sense explicació no es poden entendre bé i que sempre són una mica opinables, prefereixo interposar un text més general del mateix autor: Les pedres angulars del capitalisme del segle XX es caracteritzen per transferir els costos i agafar en préstec de les persones, les comunitats, la societat, el món natural, o les generacions futures. Tant el traspàs de costos com l'endeutament són formes de dany econòmic injustes, sense consentiment, i moltes vegades irreversibles. [1] ]

És hora de deixar de buscar la "recuperació" (com en l’intent de ressuscitar a aquest zombi bavejant en que s'ha convertit l'economia industrial) i començar a sembrar la transformació (com en la construcció d'una economia del segle XXI, que capgiri la majoria o la totalitat de la dinàmica tòxica actual). És hora de deixar de pensar en tornar a a la prosperitat d'ahir - i ha arribat el temps per començar a pensar en com anar més enllà [2] .

Qui signa aquestes paraules és Umair Haque, director del Havas Media Labs i autor de dos llibres de lectura fàcil i interessant: Betterness: Economics for Humans  and The New Capitalist Manifesto: Building a Disruptively Better Business . Haque manté un blog més personal  i un blog més oficial  a la Harvard Business Review.

Com en la dita, es pot dir més fort però no més clar. És realment depriment que la majoria de dirigents polítics actual (dic majoria i no tots per deixar la possibilitat oberta que a alguna banda n’hi hagi algun que desconec però que ho faci) semblin pensar exclusivament dins la capça  i siguin incapaços de sortir-ne per plantejar la necessitat de fer les coses d’una altra manera. Les coses no anaven bé abans i han empitjorat. La solució no pot ser tornar a una situació insostenible i injusta. Per trobar la solució cal plantejar adequadament el problema i això no ho fan els polítics que puc sentir quan engego el noticiari televisiu, escolto les notícies per la ràdio o llegeixo els diaris. Hi ha autors i analistes que plantegen els problemes fonamentals i que intenten trobar-hi solucions, però crec que no arriben als mitjans de comunicació habituals i per tant al gran públic.

Perquè no? La raó se m’escapa. No crec en teories conspiracionistes segons les quals hi hauria un pacte per no publicar coses que van contra el pensament únic convencional. De fet, de tant en tant es llegeixen articles d’opinió no convencionals. I de fet, idees no convencionals es poden trobar en llibres, en articles, en blogs i en webs amb una certa facilitat. En la meva petita contribució, he intentar suggerir en entrades anteriors d’aquest blog que hi ha grans problemes que no es poden resoldre des del paradigma econòmic convencional, és a dir el que teníem abans de la crisi, entre els quals per a mi destaquen la impossibilitat que tothom (a nivell mundial) tingui treball i que aquest treball li permeti portar una vida digna i la insostenibilitat d’una economia que necessita el creixement continu per mantenir-se en un entorn natural finit.

No cal estar d’acord amb tot el que diuen Umair Haque, altres autors, o jo mateix en aquest blog, però entre tots hem de reclamar la necessitat imperiosa i urgent d’un canvi de paradigma. Perquè no h’hi ha prou amb mirar enrere, necessitem polítics i partits polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació que plantegin els problemes reals i de fons i que discuteixin noves alternatives. Les solucions no seran fàcils, però no arribaran si no mirem d’anar més enllà.


[1]  The New Capitalist Manifesto, p. 11. Harvard Business Review Press (January 4, 2011)

[2]  Seven Problems a Recovery Won't Fix. Harvard Business Review, June 8, 2011

dissabte, 31 de març de 2012

Alternatives per a l'educació - I

La formació, la bona formació, és un ingredient fonamental per al progrés de la societat, però no sembla que estiguem formant prou gent amb prou nivell. Per exemple, segons la Comissió Europea, Espanya ha empitjorar des de l’any 2000 i es troba a la cua dels països de la Unió Europea, amb un 31,2% de joves que no acaben la secundària, mentre que al conjunt de la Unió Europea el percentatge és del 14,4% [1] . Mentrestant, Els alumnes de 4º d'ESO de Catlaunya  suspenen en matemàtiques i expressió escrita. Segons els resultats de les proves, en llengua catalana el 15,9% dels alumnes té un nivell baix de coneixements i un 18,2% un nivell mitjà-baix, uns percentatges similars als obtinguts en llengua castellana: 14,1% (baix) i 17,1% (mitjà-baix) [2] . El problema no és només d’Espanya, un estudi recent conclou que el fracàs escolar va ser una de les causes dels disturbis a Regne Unit aquest estiu [3] . Però tot plegat ja és antic, la Comissió per a l’Excel·lència en l’Educació dels Estats Units alertava que la nació es trobava en situació de risc a causa del pobre nivell educatiu dels alumnes l’any 1983 [4] .

Què passa amb l’educació? Perquè és tant difícil aconseguir que els sistemes educatius funcionin? Rius de tinta no han aconseguit unanimitat al respecte ni encara menys trobar les solucions desitjades. Jo no tinc tampoc la solució, però si algunes idees que m’agradaria discutir.

El model únic de com ha de funcionar l’ensenyament

Recordo un llibre de text d’història, d’ara farà uns 10 o 12 anys i segurament de 2n o 3r d’ESO (encara que no en recordo les dades i per tant no el puc citar) que explicava, jo diria que amb un cert orgull per part de l’autor que a les universitats medievals es feia servir un model d’exposicions per part dels professors, de presa d’apunts per part dels alumnes i de treballs a casa per acabar d’estudiar i poder passar els exàmens corresponents. No sé si aquesta descripció descriu (valgui la redundància) acuradament el sistema d’ensenyament de les universitats medievals, però sí que descriu perfectament el sistema d’ensenyament que s’utilitza a totes les escoles que conec. Com pot ser això? Ningú de nosaltres fa servir un vehicle similar als de l’edat mitjana, ni acceptaria ser tractat per metges que utilitzessin els mateixos sistemes de l’edat mitjana, ni creiem que els sistemes polítics de l’edat mitjana siguin vàlids en l’actualitat... perquè continuem utilitzant el mateix model bàsic de sistema educatiu?

Quan faig aquesta pregunta a algun company o conegut, em trobo amb una resposta estàndard: es pot fer d’una altra manera?

Doncs sí, hi ha un model clàssic que crec que val la pena reivindicar: l’ensenyament programat, originalment proposat per B.F. Skinner [5] . Recordem però, que el model es va proposar cap als anys 1950, i que cal analitzar-lo amb la perspectiva que dóna el pas del temps. Aquí comentaré i defensaré l’ensenyament programat tal i com jo m’imagina que es podrie concebre i implementar en l’actualitat, no en base a les màquines d’ensenyar possibilitades per la tecnologia de fa 60 anys.

Doncs bé, l’ensenyament programa original es base en una sèrie de principis:

  1. Principi de pasos petits
  2. Principi de resposta activa
  3. Principi de coneixement immediat dels resultata
  4. Principi de velocitat individual
  5. Principi d'avaluació continuada

No tinc espai per descriure en detall aquesta principis, només espero que el lector els trobi prou seductors per buscar-ne més informació. El que sí faré és donar la meva versió de l’ensennyament programat, com un sistema en el que:

  1. L’alumne sap en cada moment què ha de fer
  2. El que ha de fer està adaptat als seus coneixements i a les seves capacitats
  3. Es presenten a l’alumne unitats d’informació que aquest pot manejar
  4. Es demana a l’alumne una resposta inequívoca que permet determinar si ha après allò que volíem que aprengués
  5. S’informa a l’alumne de si la resposta és o no correcte
  6. Si la resposta no és correcte, se li dóna més informació, se li diu què no ha entès i que ha fet malament i se li dóna l’oportunitat de tornar a respondre fins arribar al nivell de correcció desitjat.
  7. L’alumne va al seu ritme
  8. Quan l’alumne ha acabat la unitat d’aprenentatge, ha acabat, no ha de fer més deures, llegir textos complementaris, presentar treballs, etc.

Una crítica clàssica a l’ensenyament programat és que resulta mecànic, que hi ha continguts que no es poden ensenyar amb aquest sistema, que no permet que l’alumne desenvolupu la seva autonomia i la seva creativitat, etc. Algunes d’aquests crítiques poden tenir una part de raó, però jo almenys no defenso que tota l’educació es basi en l’ensenyament programat. Només que es consideri l’ensenyament programat com un recurs entre d’altres, potser fins i tot com el recurs “per defecte” del qual calgui separar-se quan hi ha una raó positiva per fer-ho

Per acabar, si el lector està estudiant, potser a la universitat o a la formació professional, o té fills que estudien, recorda com va estudiar, li demano que pensi quans dels principis enunciats s’apliquen a la forma com va aprendre, aprèn o aprenen els seus fills o coneguts, i que digui sincerament si no agrairia la introducció d’un sistema d’ensenyament programat.

En properes entrades, parlaré dels deures i del currículum, fins aleshores.


[1]  Eliseo Oliveras. Bruselas alerta por el altísimo fracaso escolar español . El Periódico, 31de gener de 2011
Maribel Núñez.
España, entre los campeones del abandono escolar temprano . ABC, 1 de febrer de 2011.

[4]  The National Commission on Excellence in Education. 1983. A Nation at Risk: The Imperative for Educational Reform .

[5]  Skinner, B. F. The science of learning and the art of teaching. Harvard educ. Rev., 1954, 29, 86-97.

Skinner, B. F. The Technology of Teaching, 1968. New York: Appleton-Century-Crofts

diumenge, 11 de març de 2012

Problemes de la democràcia

Many forms of Government have been tried, and will be tried in this world of sin and woe. No one pretends that democracy is perfect or all-wise. Indeed, it has been said that democracy is the worst form of Government except all those other forms that have been tried from time to time.

Winston Churchill. PARLIAMENT BILL,
HC Deb 11 November 1947 vol 444 cc203-321

There are only two types of governmental institutions, those which provide for a change of government without bloodshed, and those which donot... You can choose whatever name you like for the two types of government. I personally call the type of government which can be removed without violence "democracy", and the other "tyranny".

Karl Popper. Prediction and Prophecy in the Social Sciences

Estem satisfets amb el sistema polític que tenim els que vivim en democràcia? Tots parlem de política amb els amics, els companys, la família i segur que tenim una opinió personal al respecte. La meva és que gairebé ningú no parla bé dels polítics i que gairebé tothom està insatisfet de com van les coses. Aleshores, si estem tan insatisfets amb els polítics, amb els partits polítics i amb les polítiques dels governs, quin és el problema? Els polítics, els partits polítics, els governs, o nosaltres com a votants que els continuem votant? Hi ha alternatives?

Un dels problemes principals és que hi ha una sèrie de mecanismes polítics que tenen sentit només des de la perspectiva de la perpetuació en el poder dels que tenen més poder, ja siguin els partits polítics, els dirigents dels partits polítics o els personatges i entitats poderosos que els financen.

Per exemple, perquè no substituir les campanyes electorals actuals, en les que els partits gasten milions d’euros i es dediquen principalment a la publicitat negativa per campanyes institucionals? Imaginem que durant les campanyes electorals l’estat publica una revista, crea un web, afegeix seccions i separates al diaris, crea programes de televisió i ràdio, en les que dóna veu a tots els partits polítics inscrits en peu d’igualtat i amb uns criteris d’informació, eliminant els articles de publicitat negativa? D’aquesta manera, les idees i els partits no majoritaris tindrien una oportunitat, i la política faria un pas endavant vers la discussió política, el programari i la diversitat. Els partits s’estalviarien els diners de la campanya electoral i disminuiria la corrupció i el compromís adquirit amb aquell que t’ha ajudat amb diners. Però és clar, quin partit gran i per tant quin govern té interès en donar entrada als partits petits i no convencionals? Quina entitat que actualment influencia els partits amb diners pot tenir interès en perdre aquesta influència? Aquesta idea és només un exemple de política ficció ingènua, però realment és tant absurda?

SI escoltem Popper, està clar que la democràcia és un sistema en el que es pot canviar qui mana sense necessitat de violència. Si escoltem Churchill, està clar que la democràcia té molts problemes però és el mal menor. Però no sé si ens hem de conformar amb això. Donar una oportunitat a tots els partits seria una forma de permetre la introducció d’idees en el desesperant panorama d’ideologia quasi única dels grans partits, obligaria als representants polítics en el govern a considerar idees no convencionals i podria augmentar la implicació de la societat civil. Segurament els grans partits seguirien sent els més votats, però almenys ho serien sense necessitat dels privilegis de què gaudeixen actualment.

Però el gran problema és un altre. Jo sóc psicòleg de formació i de professió, i recordo una idea d’un llibre excel·lent sobre l’educació dels fills i la forma de tractar els problemes de motivació i conducta que poden presentar (DInkmeyer i McKay, 1). Els autors argumenten que avui dia (el llibre fou publicat en 1982!) no es pot esperar que els fills obeeixin els pares o els mestres per un principi de disciplina, simplement perquè com a adults i responsables saben el que és millor per a ells o perquè tenen el poder i la autoritat per fer-se obeir. Avui dia esperem una explicació que puguem entendre abans d’acceptar una instrucció, esperem poder fer preguntes i donar la nostra opinió, encara més esperem poder participar en la decisió; a la fi, la nostra acceptació es modela més aviat sobre la noció de consentiment informat que d’obediència deguda.

Aquestes idees ja estan a l’ordre del dia en molts camps. La signatura de consentiments informats és pràctica no ja habitual sinó obligatòria és molts aspectes de la medicina. Però és que ja estan a la cultura popular: quantes pel·lícules no es basen en la idea d’un protagonista que salva la situació (de vegades el món) perquè desobeeix el seu cap o descobreix que el cap és corrupte? Qui veu realment com a normal i bé una ordre d’un cap a la feina sense explicacions i sense opcions a discussió? És realment curiós que entre els pocs àmbits en que aquests principis no s’apliquen hi ha la política.

En política, gairebé tot es fa a distància física i temporal. Els governs ja donen algunes explicacions del que fan, en aquesta mena de barreja entre mítings i argumentació ad hominem en que es transformen les sessions dels parlaments; ja en donen a través dels mitjans de comunicació, a ritmes i en dosis calculades; ja responen de tant en tant a preguntes dels periodistes en rodes de premsa. Però totes aquestes interaccions dels polítics amb diguem-ne la societat civil es fan per proxy, a través d’altres persones, i l’equivalent del consentiment informat polític es limita a unes votacions que es produeixen cada uns anys (sovint quatre) en les quals cal escollir entre programes tancats i atorgar la confiança a uns representants que poden fer més o menys el que vulguin durant la legislatura, amb l’única limitació de la por a les enquestes d’opinió i al que pugui passar en les eleccions següents. És com si estiguéssim malalts i haguéssim de triar el nostre metge per als propers quatre i rebent després les instruccions per carta o a través del diari, amb la possibilitat, si seguim vius, de canviar de metge al cap dels quatre anys.

SI no hi hagués alternatives, hauríem no només de conformar-nos, sinó d’estar prou contents, a l’estil de Churchill i de Popper, però en l’actualitat la política pot fer-se d’una altra manera. Fa molts anys que hi ha moviment que defensen l’augment dels mecanismes de democràcia directa (2). En general, s’entén per democràcia directa la possibilitat d’exercitar la iniciativa legislativa popular, el referèndum i la revocació de càrrecs electes (3). Mecanismes de democràcia directa funcionen a molts països i s’estenen cada vegada més. Hi ha moltes idees per millorar la participació dels ciutadans en la vida polítics i en la presa de decisions polítiques, però realment crec que la proposta de Democràcia 4.0 suposa un avenç conceptual que suposa un dels millors equilibris possibles entre eficàcia i eficiència en la vida política. SI no ho heu fet llegiu l’entrada on l’explico. En realitat forma part d’aquesta mateixa entrada.

Referències

  1. Gary D. McKay i Don Dinkmeyer, Systematic training for effective parenting. American Guidance Service, 1980
  2. Veure per exemple, The Initiative and Referendum Institute Europe
  3. Thomas E.Cronin. Direct Democracy, the politics of initiatvie, referendum and recall. Harvard University Press, 1999.

dissabte, 25 de febrer de 2012

Reforma monetària

Carretera  Desocupats  

Read this post in English

Imaginem que en un poble hi ha necessitat de construir una carretera, una escola, un hospital… qualsevol cosa.

Imaginem que en aquest poble lloc hi ha un percentatge important de persones sense treball i que volen treballar.

Imaginem que una empresa constructora està sense contractes i per tant té compromès el seu futur, no pot mantenir els seus treballadors i encara menys contractar-ne de nous.

Imaginem que el consistori municipal, el govern regional i el govern de l’estat són conscients de la necessitat de construir la carretera, escola o hospital, del problema de les persones sense treball i del problema de l’empresa de construcció, i volen fer tot allò que estigui a les seves mans perquè l’obra es faci, els treballadors tinguin feina i l’empresa pugui continuar funcionant.

Què falta perquè tot plegat s’arregli? Quin ingredient misteriós falta perquè les persones sense treball en tinguin, les empreses sobrevisquin i les obres es facin?

Demano al lector que llegeixi les respostes següents i triï la que li sembla correcta:

  1. Necessitat de realitzar una obra
  2. Persones que vulguin treballar
  3. Empreses que puguin assumir el projecte
  4. Voluntat per part del govern
  5. Diners

money_80861aSi, com espero, el lector ha triat “diners”, crec que ha d’estar una mica sorprès i que probablement s’estigui preguntant com pot faltar el diner. Serà que el diner és com l’energia (la capacitat d’efectuar un treball) sense la qual res no funciona, que com l’energia, el diner ni es crea i es destrueix, i que per tant, que si no hi ha diners, no hi ha res a fer?

Però això no pot ser correcte! Tots sabem que el diner, almenys, es crea. Algú (el Banc d’Espanya? El Banc Central Europeu?) imprimeix els bitllets i encunya les monedes. Aleshores, perquè no crea més diners i permet que l’obra comenci, l’empresa contracti els treballadors i els desocupats tinguin feina?

La resposta convencional és que imprimir o encunyar moneda quan es necessiten diners devalua el valor del diner i genera inflació. Però de fet el que passa és que els bitllets i les monedes són només una part del diner (1). La resta del diner es crea per un mecanisme anomenat sistema bancari de reserves fraccionàries (2). Aquest vídeo explica com funciona:

El moviment de Reforma Monetària proposa retornar a l’estat la potestat exclusiva de crear diner. Un dels seus proponents més destacats, James Robertson, proposa per fer-ho un mecanisme bàsicament simple que implica dues parts (3):

  1. Els bancs centrals han de crear la quantitat de diner que considerin necessari per augmentar l'oferta monetària, lliurant-lo als seus governs com a renda pública. Els governs han de gastar aquest diner per posar-lo en circulació.
  2. Ha de ser il·legal que qualsevol altre persona o entitat pugui crear diner denominat en una moneda legal. Els bancs comercials han de ser exclosos de la creació de nou crèdit per la via actual, i han de veure el seu paper limitat al d’actuar com a intermediaris financers.

Els reformistes monetaris tenen molta cura d’emfasitzar que els bancs centrals han d’aplicar criteris rigorosos per decidir quan diner cal crear, i que haurien de mantenir l’objectiu de controlar la inflació. D’aquesta manera s’evita la crítica i el perill que la creació de diner per part d’una entitat pública generi inflació. L’objectiu de la reforma monetària no és que els governs tinguin a la seva disposició una fàbrica de moneda a la que puguin recórrer cada vegada que necessiten diners. És evitat que el diner es creï per un mecanisme que implica a la vegada la creació de deute i per tant que els governs s’hagin d’endeutar per aconseguir finançament.

Com han de gastar els governs els diners? Això és un altre tema que no té a veure directament amb la proposta de reforma monetària. Tanmateix, val la pena conèixer algunes propostes fonamentals. El lector té on triar.

  1. Els governs haurien de gastar els diners en els projectes i de la manera que considerin més convenient. La diferència seria que ara disposarien de més diners perquè no haurien de pagar interessos.
  2. Els governs haurien d’utilitzar els nous diners per liquidar el deute públic. Això estalviaria el pagament d’interessos i sanejaria els comptes públics.
  3. Els diners creats pels bancs centrals s’haurien de repartir entre tots els ciutadans de forma igualitària (Stéphane Laborde (4) presenta una proposta particular de reforma monetària en aquest sentit).

Al Regne Unit (5) i als Estats Units (6) s’han presentat propostes de llei per implementar algun tipus de reformes monetàries. Què esperem perquè els nostres dirigents i els partits polítics en parlin?

Referències

  1. Money supply. Wikipedia, recuperat el 26 de febrer de 2012.
  2. Fractional reserve banking. Wikipedia, recuperat el 26 de febrer 2012.
    Modern Money Mechanics. Federal Reseve Bank of Chicago, 1961-1992.
  3. Huber & Robertson. Creating new money, 2011.
  4. Stéphane Laborde. Théorie relative de la monnaie, 2011
  5. Manuel Llamas. Reino Unido debate restaurar la reserva 100% en los depósitos bancarios. Libertad Digital Economía, 16 de setembre de 2010.
  6. Stephen Zarlenga. From the US: Representative Dennis Kucinich Introduces Monetary Reform Bill. Positive money, 26 de gener de 2011.
    Congressman Dennis Kucinich (D,Ohio, 10th District). National Emergency Employment Defense (NEED) Act of 2011, HR 2990.

diumenge, 12 de febrer de 2012

La tríada vinculant

UNRead this post in English

Hi ha idees que em semblen tant bones i estan tant ben articulades que em costa veure perquè no són més conegudes i, sobre tot, perquè no s’han aplicat ja.

Aquest és el cas d’una proposta extraordinària per reformar les Nacions Unides i convertir-les en un organisme amb capacitat executiva basada en sistema de decisió alhora democràtic i realista. La proposta original és de Joseph E. Schwartzberg (1) i suggereix un sistema de votació ponderada per a la representació dels estats en unes Nacions Unides reformades.

La fórmula és (P+C+M)/3.

  • P és el percentage de la població de l’estat respecte a la població total dels membres de les Nacions Unides.
  • C és el percentage de la contribució econòmica de l’estat respecte del pressupost de les Nacions Unides.
  • M és el percentatge corresponent a un estat respecte del total d’estats membres, que evidentment és el mateix per a tots els països.

La suma dels tres valors es divideix per 3 per obtenir una mitjana.

Schwartzberg D’acord amb aquest sistema, els estats amb més poder de vot serien els estats Units (9,065%), la Xina (7,672%), Japó (7.282%) i´l'Índia (5.960%). El sistema evita donar una influència desproporcionada als microestats (com en el cas d’un estat, un vot), mentre que també evita donar a una coalició de països de gran població com la Xina o l’Índia el control de les Nacions Unides, com passaria en el cas d’una persona, un vot.

Pel que fa al Consell de de Seguretat, Schwartzberg creu que els seients permanents haurien de ser suprimits i que hi hauria d’haver criteris objectius per esdevenir-ne membre. La fórmula de vot ponderat proporciona una manera de fer-ho: cada estat amb un vot ponderat de més del 4% tindria un seient, com també el tindria qualsevol grup de països que conjuntament superessin el 4%, fins a un total de 17 dels seients en un Consell de Seguretat de 18 seients. En l’actualitat, Els Estats Units, la Xina, Japó i l’Índia es qualificarien individualment per a un seient. Amb aquest sistema, el Consell de Seguretat representaria més del 90% de la població mundial. A més, la necessitat de realitzar consultes i arribar a acords incentivaria la cooperació regional.

Per valorar adequadament aquesta proposta, proposa comparar-la amb la proposta legislativa recent del senador Marco Rubio de Florida (Estats Units) per reformar les Nacions Unides (2). No entraré en el detall de la proposta, però ofereixo dues de les seves finalitats expresses:

  • Permetre que els Estats Units financin únicament agències i programes que promoguin els interessos i els valors del Estats Units […]
  • Retirar la contribució de qualsevol agència o programa de les Nacions Unides que millori l’estatus de la missió d’observadors palestins al marge d’un acord negociat amb Israel.

És una pena que Barak Obama proposi també una reforma de les Nacions Unides que principalment busca millorar-ne l’eficiència i transparència (cosa que segurament és necessària), i que també inclou la necessitat d’aturar la discriminació contra Israel (un tema massa llarg per entrar-hi aquí) (3), però que evita qualsevol element per modificar els sistema de presa de decisions i fer-lo més democràtic.

Hi ha molt camí per fer, però si anem massa lentament, no és precisament per manca d’idees, sinó per marca de voluntat d’aplicar-les.

Referències

  1. Joseph E. Schwartzberg, Revitalizing the United Nations reform through weighted voting. New York and The Hague: Institute for Global Policy, World Federalist Movement, 2004
  2. Daniel Halper, Rubio Moves to Reform U.N. The Weekly Standard, 10 de novembre de 2011.
  3. George Russell, United States UN reform program, Fox News, 25 de gener de 2012.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Vers una Unió Global / Unió Humana

Uniting of NationsRead this post in English

Els lectors d’aquest blog saben que sóc pro-Europeu fervent i que em considero un ciutadà del món en el sentit més polític del terme. No pot resultar cap sorpresa, doncs, que cregui que tot el món hauria d’anar cap a un tipus d’Unió Global, modelada potser no tant en el procés de construcció europea real (sobre tot en aquests moments) sinó en el model de construcció europea somniat pels seus impulsors.

Acabo de llegir la proposta en aquest sentit de John McClintock (1) en la que descriu diversos problemes globals que la humanitat afronta i afirma que “l’única sortida és que els països treballin plegats en col·laboració molt estreta. Han d'arribar a acords en les solucions i complir aquests acords. Han de buscar no només el seu interès nacional sinó l'interès de la humanitat en conjunt”. Sembla increïble que encara calgui defensar aquesta idea tan senzilla, però de fet sembla que ara mateix la que preval és que cada país defensi els seus interessos encara que sigui en contra dels interessos dels altres països i sense tenir en compte els de la humanitat en conjunt.

McClintock conclou que cal construir un sistema de governament global que funcioni, però no creu que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides es pugui reformar, ni creu que la Unió Europea es pugui expandir fins esdevenir una Unió Mundial oberta a tots els països del món. La seva proposta és que els estats comparteixin la seva sobirania en un nombre limitat d'àrees en una comunitat global. En termes de la seva estructura formal es tractaria d'una comunitat global de comunitats regionals, més que d'una comunitat de països individuals.

Global UnionEn quines àrees podrien compartir la sobirania? McClintock suggereix un començament modest: una comunitat de seguretat dels aliments, que podria proporcionar als estats membres un nivell més gran de seguretat en l’accés als aliments. Aquesta comunitat podria guardar i gestionar les reserves d'aliments i posar-les al mercat en cas d'escassetat. Quan la comunitat se sentís més confiada, podria avançar vers una comunitat per al clima, l'energia i la prosperitat. Recordem que la Unió Europea va començar com una Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, la qual cosa sembla encara més modesta que la proposta de comunitat dels aliments.

Storey_thumb Aquesta proposta em recorda la proposta d’Unió Humana de Lyndon Storey (2). Storey proposa formar un grup creixent d'estats que coincideixen en uns valors comuns com ara la democràcia, el respecte dels drets humans i la protecció del medi ambient, i que estan disposats a desenvolupar mètodes democràtics per a la governabilitat i la presa de decisions comuna. El model més simple és la Unió Europea (UE), que va créixer a partir d'un petit nombre d'estats. Però la Unió Humà que es proposa hauria d'aprendre dels errors de la UE i ser impulsat per un acord de democràcia directa, no per estaments burocràtics.

Em sembla que val la pena recolzar qualsevol manera de començar una Unió Global / Unió Humana. Em sembla difícil que la humanitat pugui progressar o fins i tot sobreviure en un estat de benestar per a la majoria dels seus membres sense una Unió d’aquest tipus. Una forma de fer-ho és signant la declaració per una Unió Humana.

Referències

  1. John McClintock, The Uniting of Nations: An Essay on Global Governance. Brussels, Belgium: Peter Lang, 2010.
  2. Lyndon Storey. Humanity or Sovereignty: A political roadmap for the 21st century. Peter Lang Publishing, 2006.