dissabte, 31 de març del 2012

Alternatives per a l'educació - I

La formació, la bona formació, és un ingredient fonamental per al progrés de la societat, però no sembla que estiguem formant prou gent amb prou nivell. Per exemple, segons la Comissió Europea, Espanya ha empitjorar des de l’any 2000 i es troba a la cua dels països de la Unió Europea, amb un 31,2% de joves que no acaben la secundària, mentre que al conjunt de la Unió Europea el percentatge és del 14,4% [1] . Mentrestant, Els alumnes de 4º d'ESO de Catlaunya  suspenen en matemàtiques i expressió escrita. Segons els resultats de les proves, en llengua catalana el 15,9% dels alumnes té un nivell baix de coneixements i un 18,2% un nivell mitjà-baix, uns percentatges similars als obtinguts en llengua castellana: 14,1% (baix) i 17,1% (mitjà-baix) [2] . El problema no és només d’Espanya, un estudi recent conclou que el fracàs escolar va ser una de les causes dels disturbis a Regne Unit aquest estiu [3] . Però tot plegat ja és antic, la Comissió per a l’Excel·lència en l’Educació dels Estats Units alertava que la nació es trobava en situació de risc a causa del pobre nivell educatiu dels alumnes l’any 1983 [4] .

Què passa amb l’educació? Perquè és tant difícil aconseguir que els sistemes educatius funcionin? Rius de tinta no han aconseguit unanimitat al respecte ni encara menys trobar les solucions desitjades. Jo no tinc tampoc la solució, però si algunes idees que m’agradaria discutir.

El model únic de com ha de funcionar l’ensenyament

Recordo un llibre de text d’història, d’ara farà uns 10 o 12 anys i segurament de 2n o 3r d’ESO (encara que no en recordo les dades i per tant no el puc citar) que explicava, jo diria que amb un cert orgull per part de l’autor que a les universitats medievals es feia servir un model d’exposicions per part dels professors, de presa d’apunts per part dels alumnes i de treballs a casa per acabar d’estudiar i poder passar els exàmens corresponents. No sé si aquesta descripció descriu (valgui la redundància) acuradament el sistema d’ensenyament de les universitats medievals, però sí que descriu perfectament el sistema d’ensenyament que s’utilitza a totes les escoles que conec. Com pot ser això? Ningú de nosaltres fa servir un vehicle similar als de l’edat mitjana, ni acceptaria ser tractat per metges que utilitzessin els mateixos sistemes de l’edat mitjana, ni creiem que els sistemes polítics de l’edat mitjana siguin vàlids en l’actualitat... perquè continuem utilitzant el mateix model bàsic de sistema educatiu?

Quan faig aquesta pregunta a algun company o conegut, em trobo amb una resposta estàndard: es pot fer d’una altra manera?

Doncs sí, hi ha un model clàssic que crec que val la pena reivindicar: l’ensenyament programat, originalment proposat per B.F. Skinner [5] . Recordem però, que el model es va proposar cap als anys 1950, i que cal analitzar-lo amb la perspectiva que dóna el pas del temps. Aquí comentaré i defensaré l’ensenyament programat tal i com jo m’imagina que es podrie concebre i implementar en l’actualitat, no en base a les màquines d’ensenyar possibilitades per la tecnologia de fa 60 anys.

Doncs bé, l’ensenyament programa original es base en una sèrie de principis:

  1. Principi de pasos petits
  2. Principi de resposta activa
  3. Principi de coneixement immediat dels resultata
  4. Principi de velocitat individual
  5. Principi d'avaluació continuada

No tinc espai per descriure en detall aquesta principis, només espero que el lector els trobi prou seductors per buscar-ne més informació. El que sí faré és donar la meva versió de l’ensennyament programat, com un sistema en el que:

  1. L’alumne sap en cada moment què ha de fer
  2. El que ha de fer està adaptat als seus coneixements i a les seves capacitats
  3. Es presenten a l’alumne unitats d’informació que aquest pot manejar
  4. Es demana a l’alumne una resposta inequívoca que permet determinar si ha après allò que volíem que aprengués
  5. S’informa a l’alumne de si la resposta és o no correcte
  6. Si la resposta no és correcte, se li dóna més informació, se li diu què no ha entès i que ha fet malament i se li dóna l’oportunitat de tornar a respondre fins arribar al nivell de correcció desitjat.
  7. L’alumne va al seu ritme
  8. Quan l’alumne ha acabat la unitat d’aprenentatge, ha acabat, no ha de fer més deures, llegir textos complementaris, presentar treballs, etc.

Una crítica clàssica a l’ensenyament programat és que resulta mecànic, que hi ha continguts que no es poden ensenyar amb aquest sistema, que no permet que l’alumne desenvolupu la seva autonomia i la seva creativitat, etc. Algunes d’aquests crítiques poden tenir una part de raó, però jo almenys no defenso que tota l’educació es basi en l’ensenyament programat. Només que es consideri l’ensenyament programat com un recurs entre d’altres, potser fins i tot com el recurs “per defecte” del qual calgui separar-se quan hi ha una raó positiva per fer-ho

Per acabar, si el lector està estudiant, potser a la universitat o a la formació professional, o té fills que estudien, recorda com va estudiar, li demano que pensi quans dels principis enunciats s’apliquen a la forma com va aprendre, aprèn o aprenen els seus fills o coneguts, i que digui sincerament si no agrairia la introducció d’un sistema d’ensenyament programat.

En properes entrades, parlaré dels deures i del currículum, fins aleshores.


[1]  Eliseo Oliveras. Bruselas alerta por el altísimo fracaso escolar español . El Periódico, 31de gener de 2011
Maribel Núñez.
España, entre los campeones del abandono escolar temprano . ABC, 1 de febrer de 2011.

[4]  The National Commission on Excellence in Education. 1983. A Nation at Risk: The Imperative for Educational Reform .

[5]  Skinner, B. F. The science of learning and the art of teaching. Harvard educ. Rev., 1954, 29, 86-97.

Skinner, B. F. The Technology of Teaching, 1968. New York: Appleton-Century-Crofts

diumenge, 11 de març del 2012

Problemes de la democràcia

Many forms of Government have been tried, and will be tried in this world of sin and woe. No one pretends that democracy is perfect or all-wise. Indeed, it has been said that democracy is the worst form of Government except all those other forms that have been tried from time to time.

Winston Churchill. PARLIAMENT BILL,
HC Deb 11 November 1947 vol 444 cc203-321

There are only two types of governmental institutions, those which provide for a change of government without bloodshed, and those which donot... You can choose whatever name you like for the two types of government. I personally call the type of government which can be removed without violence "democracy", and the other "tyranny".

Karl Popper. Prediction and Prophecy in the Social Sciences

Estem satisfets amb el sistema polític que tenim els que vivim en democràcia? Tots parlem de política amb els amics, els companys, la família i segur que tenim una opinió personal al respecte. La meva és que gairebé ningú no parla bé dels polítics i que gairebé tothom està insatisfet de com van les coses. Aleshores, si estem tan insatisfets amb els polítics, amb els partits polítics i amb les polítiques dels governs, quin és el problema? Els polítics, els partits polítics, els governs, o nosaltres com a votants que els continuem votant? Hi ha alternatives?

Un dels problemes principals és que hi ha una sèrie de mecanismes polítics que tenen sentit només des de la perspectiva de la perpetuació en el poder dels que tenen més poder, ja siguin els partits polítics, els dirigents dels partits polítics o els personatges i entitats poderosos que els financen.

Per exemple, perquè no substituir les campanyes electorals actuals, en les que els partits gasten milions d’euros i es dediquen principalment a la publicitat negativa per campanyes institucionals? Imaginem que durant les campanyes electorals l’estat publica una revista, crea un web, afegeix seccions i separates al diaris, crea programes de televisió i ràdio, en les que dóna veu a tots els partits polítics inscrits en peu d’igualtat i amb uns criteris d’informació, eliminant els articles de publicitat negativa? D’aquesta manera, les idees i els partits no majoritaris tindrien una oportunitat, i la política faria un pas endavant vers la discussió política, el programari i la diversitat. Els partits s’estalviarien els diners de la campanya electoral i disminuiria la corrupció i el compromís adquirit amb aquell que t’ha ajudat amb diners. Però és clar, quin partit gran i per tant quin govern té interès en donar entrada als partits petits i no convencionals? Quina entitat que actualment influencia els partits amb diners pot tenir interès en perdre aquesta influència? Aquesta idea és només un exemple de política ficció ingènua, però realment és tant absurda?

SI escoltem Popper, està clar que la democràcia és un sistema en el que es pot canviar qui mana sense necessitat de violència. Si escoltem Churchill, està clar que la democràcia té molts problemes però és el mal menor. Però no sé si ens hem de conformar amb això. Donar una oportunitat a tots els partits seria una forma de permetre la introducció d’idees en el desesperant panorama d’ideologia quasi única dels grans partits, obligaria als representants polítics en el govern a considerar idees no convencionals i podria augmentar la implicació de la societat civil. Segurament els grans partits seguirien sent els més votats, però almenys ho serien sense necessitat dels privilegis de què gaudeixen actualment.

Però el gran problema és un altre. Jo sóc psicòleg de formació i de professió, i recordo una idea d’un llibre excel·lent sobre l’educació dels fills i la forma de tractar els problemes de motivació i conducta que poden presentar (DInkmeyer i McKay, 1). Els autors argumenten que avui dia (el llibre fou publicat en 1982!) no es pot esperar que els fills obeeixin els pares o els mestres per un principi de disciplina, simplement perquè com a adults i responsables saben el que és millor per a ells o perquè tenen el poder i la autoritat per fer-se obeir. Avui dia esperem una explicació que puguem entendre abans d’acceptar una instrucció, esperem poder fer preguntes i donar la nostra opinió, encara més esperem poder participar en la decisió; a la fi, la nostra acceptació es modela més aviat sobre la noció de consentiment informat que d’obediència deguda.

Aquestes idees ja estan a l’ordre del dia en molts camps. La signatura de consentiments informats és pràctica no ja habitual sinó obligatòria és molts aspectes de la medicina. Però és que ja estan a la cultura popular: quantes pel·lícules no es basen en la idea d’un protagonista que salva la situació (de vegades el món) perquè desobeeix el seu cap o descobreix que el cap és corrupte? Qui veu realment com a normal i bé una ordre d’un cap a la feina sense explicacions i sense opcions a discussió? És realment curiós que entre els pocs àmbits en que aquests principis no s’apliquen hi ha la política.

En política, gairebé tot es fa a distància física i temporal. Els governs ja donen algunes explicacions del que fan, en aquesta mena de barreja entre mítings i argumentació ad hominem en que es transformen les sessions dels parlaments; ja en donen a través dels mitjans de comunicació, a ritmes i en dosis calculades; ja responen de tant en tant a preguntes dels periodistes en rodes de premsa. Però totes aquestes interaccions dels polítics amb diguem-ne la societat civil es fan per proxy, a través d’altres persones, i l’equivalent del consentiment informat polític es limita a unes votacions que es produeixen cada uns anys (sovint quatre) en les quals cal escollir entre programes tancats i atorgar la confiança a uns representants que poden fer més o menys el que vulguin durant la legislatura, amb l’única limitació de la por a les enquestes d’opinió i al que pugui passar en les eleccions següents. És com si estiguéssim malalts i haguéssim de triar el nostre metge per als propers quatre i rebent després les instruccions per carta o a través del diari, amb la possibilitat, si seguim vius, de canviar de metge al cap dels quatre anys.

SI no hi hagués alternatives, hauríem no només de conformar-nos, sinó d’estar prou contents, a l’estil de Churchill i de Popper, però en l’actualitat la política pot fer-se d’una altra manera. Fa molts anys que hi ha moviment que defensen l’augment dels mecanismes de democràcia directa (2). En general, s’entén per democràcia directa la possibilitat d’exercitar la iniciativa legislativa popular, el referèndum i la revocació de càrrecs electes (3). Mecanismes de democràcia directa funcionen a molts països i s’estenen cada vegada més. Hi ha moltes idees per millorar la participació dels ciutadans en la vida polítics i en la presa de decisions polítiques, però realment crec que la proposta de Democràcia 4.0 suposa un avenç conceptual que suposa un dels millors equilibris possibles entre eficàcia i eficiència en la vida política. SI no ho heu fet llegiu l’entrada on l’explico. En realitat forma part d’aquesta mateixa entrada.

Referències

  1. Gary D. McKay i Don Dinkmeyer, Systematic training for effective parenting. American Guidance Service, 1980
  2. Veure per exemple, The Initiative and Referendum Institute Europe
  3. Thomas E.Cronin. Direct Democracy, the politics of initiatvie, referendum and recall. Harvard University Press, 1999.