dilluns, 20 d’agost de 2012

Informe del FMI sobre reforma monetària

Els lectors d’aquest blog ja saben la meva postura favorable a la reforma monetària. Fa pocs dies vaig rebre una newsletter de Positive Money [1]  en la que s’informava que el Fons Monetari Internacional acabava de publicar un informe titulat “El pla de Chicago revisitat [2] ” que recolza les propostes d’Irving Fisher, un dels pares de la reforma monetària, utilitzant els sistemes més moderns de modelament econòmic.
En el resum, els seus autors, Jaromir Benes i Michael Kumhof escriuen:
En el moment més alt de la Gran Depressió, un nombre d’economistes prominents dels E.E.U.U. varen avançar una proposta de reforma monetària que es coneix com el Pla de Chicago. Aquest pla preveia la separació de les funcions moetàries i creditícies del sistema bancari, mitjançant el requeriment del 100% de reserves bancàries per als dipòsits.
irving Fisher [3]  afirmava que el pla tenia els avantatges següents:
  1. Molt millor control d’una font important de fluctuació del cicle econòmic, de les pujades i contraccions sobtades  del crèdit bancari i de l’oferta de diners creats pels bancs.
  2. Eliminació completa dels pànics bancaris.
  3. Reducció dramàtica del deute públic (net).
  4. Reducció dramàtica del deute privat, puix que la creació del diner ja no requereix la creació simultània de creació de deute.
Nosaltres estudiem aquestes afirmacions introduint un model comprensiu i minuciosament calibrat del sistema bancari en un model DSGE de l’economia dels E.E.U.U. Els nostres resultats donen suport a les quatre afirmacions de Fisher.
Veiem alguns extractes de l’informe:
Concluïm doncs que les afirmacions de Fisher en relació al Pla de Chicago. tal com s’enumeren en el resum d’aquest document queden validades pel nostre model.
L’efectivitat de la política anticíclica augmentaria amb la implementació del Pla de Chicago en relació al sistema monetari actual. Els pànics bancaris queden òbviament completament suprimits... [La implementació del Pla de Chicago] portaria a una reducció instantània i massiva dels nivells de deute públic i privat, perquè la creació de diner ja no requeriria la creació simultània de deute...
Amb la validació d’aquestes afirmacions mitjançant un model rigorós microfonamentat, podem establir que els avantatges del Pla de Chicago van més enllà encara que els identificats per Fisher...
Un avantatge addicional el constitueixen els guanys en els outputs d’estat estacionaris deguts a la supressió o reducció de múltiples distorsions, incloent la propagació dels riscos dels tipus d’interès, els impostos distorsionadors, i el seguiment costós dels riscos crediticis macroeconòmicament innecessaris .
Un altre avantatge és la capacitat de portar la inflació d’estat estacionari a zero en un entorn en el que no existeixen trampes de liquiditat... Aquesta capacitat de generar i viure amb una inflació d’estat estacionari de zero és un resultat important, perquè respon l’afirmació un tant confusa dels oponents d’un monopoli exclusiu del govern en la creació de diners, és a dir que un tal sistema monetari seria altament inflacionari. No hi ha res en el nostre model teòric que recolzi aquesta objecció. Com hem discutit a la secció II, hi ha poca cosa en la història monetària de les societats antigues i de les nacions occidentals que ho faci.
D’altra banda, la visió històricament i antropològicament correcta dels orígens del diner és un dels arguments en favor que sigui el govern qui emeti i controli la creació de diner d’acord amb les lleis. A la pràctica, això ha pres la forma de l’emissió, lliure d’interès, de bitllets i monedes, però es podria aplicar igualment al diner electrònic.
El debat històric sobre la natura i el control del diner és el tema de l’obra mestra de Stephen Zarlenga [4] , que segueix el debat des de les antigues Mesopotamia , Grècia i Roma. Igual que Graeber [5] , mostra que l’emissió privada de diner ha portat repetidament a grans problemes socials al llarg de la història registrada, degut a l’usura associada amb el deute privat. Zarlenga no adopta la definició ordinària però simplista d’usura com l’aplicació d’un interès excessiu, sinó la de “obtenir quelcom del no res” mitjançant l’abús planificat del sistema monetary d’una nació per al guany privat.
Per resumir, la Gran Depressió va ser solament el darrer episòdi històric que suggereix que la creació de diner controlada per mans privades té conseqüències molt més problemàtiques que la creació de diner per part del govern. Molts economistes punters de l’època eren conscients d’aquest fet històric i entenien clarament els problemes específics de la creació de diners per part dels bancs, incloent el fet que alts nivells de deute, potencialment desestebilitzadors, són necessaris només per crear una oferta monetàira suficient, i el fet que els bancs i el seu optimisme voluble sobre les condicions econòmiques controlen efectivament els agregats econòmics. La formulació del Pla de Chicago va ser la conseqüència lògica d’aquesta comprensió.
Jo afegeixo, i els nostres polítics i econonistes, perquè no en parlen?

[1]  Positive Money, 2012. IMF Working Paper Offers Support for Full Reserve Banking . Mon, 13th Aug 2012
[2]  Jaromir Benes i Michael Kumhof, 2012. The Chicago Plan Revisited . International Monetary Found, August 01, 2012.
[3]  Fisher, I., 1936, “ 100% Money and the Public Debt ”, Economic Forum, Spring Number, April-June 1936, 406-420.
[4]  Stephen Zarlenga, 2002. The lost Science of Money . American Monetary Institute.
[5]  Graeber, D. (2011), Debt: The First 5000 Years, Melville House Publishers.