dilluns, 11 de febrer de 2013

El cami més llarg comença

... amb el primer pas, sempre que estiguem orientats en la bona direcció.
Segur que la crisi té molts motius i moltes vies de solució, però com cada vegada més gent, crec que no passen per les actuals politiques d’austeritat. 
 
El que vaig a dir pot ser simplista, però té precisament el valor de la simplicitat: 
 
  1. No hi ha empleu per tothom
  2. No hi pot haver empleu per tothom
  3. L’empleu no pot generar les remuneracions necessàries per viure a un nivell mínim de dignitat i encara menys suficient de comoditat.
Per tant, centrar tots els esforços en polítiques econòmiques que retornin les economies al camí del creixement per tornar a generar empleu és caminar en direcció contrària a la correcta
.
I quina és l’alternativa? Vaig a oferir algunes idees: 
 
1. La totalitat de la població ha de viure del conjunt de la riquesa existent i de la que l’economia genera a cada moment . Aquest enunciat em sembla indestructible, no hi ha manera de viure de la riquesa inexitent o de la que no se genera. 
 
2. La riquesa existent i la que se genera no està majorment associada al treball humà, sinó a la propietat de capital.  Aquest és un postulat de l’economia binària que també em sembla incontrovertible. Ningú no treball més de 24 hores al dia ni fa una feina que valgui milers i milers d’euros o dòlars cada hora. Els homes i dones més rics delmón ho són perquè posseixen capital que els rendeix grans dividends. En cas de dubte, demaneu a qualsevol dels integrants de la llista Forbes d’homes més rics del món [1]  si no els importa prescindir de les seves accions i continuar vivint del seu treball... Per tant, 
 
3. Els impostos s’haurien d’aplicar principalment als guanys provinents del capital i no del treball . Crec que és una immoralitat que el treball, un bé escàs, del qual malviu la major part de la poca població que en té, pagui impostos que van del 24% al 52% aproximadament, i després el treballador encara hagi de de pagar l’IVA i tots els impostos especials [2] . Aquesta és la reforma fiscal que cal fer. 
 
4. La sortida de la crisi hauria de buscar que tota la població segueixi, és a dir pugui seguir, el models dels ciutadans més rics, i visqui del capital més que del treball . L’estat ha de garantir que tots els ciutadans participen en la propietat del capital, encara més que garantir una quantitat mensual d’ingressos via una renda bàsica ciutadana. 
 
5. El treball s’ha de repartir . Els ciutadans han de treballar, però no només i ja no sé si principalment per accedir a un salari que els permeti viure amb dignitat, sinó per accedir igualment a la propietat de capital. Treballar menys hores per menys salari no ha d’afectar les empreses ni els treballadors, si els ingressos principals provenen de la propietat de capital i no del treball. 
 
Considerar aquest arguments no és encara el primer pas, però ens orienta cap al camí correcte.

Partit X

Fa un parell de setmanes em vaig trobar, mentre navegava per Internet, amb la notícia de la creació del partit X al “eldiario.es” [1] , encara que la notícia original del dia 2 de gener de 2013. Ràpidament, vaig visitar la web del nou parti t i em vaig trobar amb una proposta certament original.

El partit X proposa un programa basat en la idea “democràcia i punt”, que desenvolupa en 4 mecanismes:
  1. Referèndum obligatori i vinculant. Proposa els mecanismes clàssics de la democràcia directa: iniciativa, referèndum i reprovació
  2. ‘WikiGovern’ o elaboració de legislació participativa i transparent: el govern proposa un esborrany que la ciutadania esmena en diverses fases fins que s’aconsegueix una legislació equilibrada gràcies a totes les aportacions.
  3. Dret a vot real i permanent. Es tracta de la proposta de Democràcia 4.0 que ja he tractat anteriorment .
  4. Transparència en la gestió publica: no tindrà validesa cap acte administratiu, o informe de lobby en què es basi, que no hagi estat publicat de manera que sigui accessible per tothom, de la mateixa manera que ara les lleis no tenen validesa fins que no s’han publicat al BOE

EL partit X ha creat una certa controvèrsia pel fet que els promotors no en fet els sus noms públics, cosa que en un partit que fa de la transparència un dels seus pocs punts fonamentals ha generat crítiques ferotges.

Jo no voldria desqualificar una idea pel fet que, de manera intencionada i amb criteri, encara que jo hi hi estigui particularment d’acord, els seus creadors vulguin de moment romandre en l’anonimat. Tampoc val la pena emfasitzar el fet que amb la Democràcia 4.0 crec que la major part de referèndums poden esdevenir innecessaris. Ni que crec que la transparència hauria d’incloure que tots els document de l’administració fossin públics (excepte els que contenen dades personals o sensibles dels ciutadans, o els que es refereixen a determinats temes de seguretat).

El fet és que la democràcia directa, en forma de o conjuntament, amb la democràcia 4.0, el wiikigovern si és com volem anomenar l’elaboració de lleis amb la participació ciutadana més gran possible i la trasnparència dels sistemes de govern i administració publica em semblen una plataforma reivindicativa suficient per a un partit polític i perquè d’altres partits polítics l’assumeixin. SI no ho fan, sabrem que el Parti X és realment necessari.