Reforma monetària

    

Read this post in English

Imaginem que en un poble hi ha necessitat de construir una carretera, una escola, un hospital… qualsevol cosa.

Imaginem que en aquest poble lloc hi ha un percentatge important de persones sense treball i que volen treballar.

Imaginem que una empresa constructora està sense contractes i per tant té compromès el seu futur, no pot mantenir els seus treballadors i encara menys contractar-ne de nous.

Imaginem que el consistori municipal, el govern regional i el govern de l’estat són conscients de la necessitat de construir la carretera, escola o hospital, del problema de les persones sense treball i del problema de l’empresa de construcció, i volen fer tot allò que estigui a les seves mans perquè l’obra es faci, els treballadors tinguin feina i l’empresa pugui continuar funcionant.

Què falta perquè tot plegat s’arregli? Quin ingredient misteriós falta perquè les persones sense treball en tinguin, les empreses sobrevisquin i les obres es facin?

Demano al lector que llegeixi les respostes següents i triï la que li sembla correcta:

1. Necessitat de realitzar una obra
2. Persones que vulguin treballar
3. Empreses que puguin assumir el projecte
4. Voluntat per part del govern
5. Diners

Si, com espero, el lector ha triat “diners”, crec que ha d’estar una mica sorprès i que probablement s’estigui preguntant com pot faltar el diner. Serà que el diner és com l’energia (la capacitat d’efectuar un treball) sense la qual res no funciona, que com l’energia, el diner ni es crea i es destrueix, i que per tant, que si no hi ha diners, no hi ha res a fer?

Però això no pot ser correcte! Tots sabem que el diner, almenys, es crea. Algú (el Banc d’Espanya? El Banc Central Europeu?) imprimeix els bitllets i encunya les monedes. Aleshores, perquè no crea més diners i permet que l’obra comenci, l’empresa contracti els treballadors i els desocupats tinguin feina?

La resposta convencional és que imprimir o encunyar moneda quan es necessiten diners devalua el valor del diner i genera inflació. Però de fet el que passa és que els bitllets i les monedes són només una part del diner (1). La resta del diner es crea per un mecanisme anomenat sistema bancari de reserves fraccionàries (2). Aquest vídeo explica com funciona:

El moviment de Reforma Monetària proposa retornar a l’estat la potestat exclusiva de crear diner. Un dels seus proponents més destacats, James Robertson, proposa per fer-ho un mecanisme bàsicament simple que implica dues parts (3):

1. Els bancs centrals han de crear la quantitat de diner que considerin necessari per augmentar l'oferta monetària, lliurant-lo als seus governs com a renda pública. Els governs han de gastar aquest diner per posar-lo en circulació.
2. Ha de ser il·legal que qualsevol altre persona o entitat pugui crear diner denominat en una moneda legal. Els bancs comercials han de ser exclosos de la creació de nou crèdit per la via actual, i han de veure el seu paper limitat al d’actuar com a intermediaris financers.

Els reformistes monetaris tenen molta cura d’emfasitzar que els bancs centrals han d’aplicar criteris rigorosos per decidir quan diner cal crear, i que haurien de mantenir l’objectiu de controlar la inflació. D’aquesta manera s’evita la crítica i el perill que la creació de diner per part d’una entitat pública generi inflació. L’objectiu de la reforma monetària no és que els governs tinguin a la seva disposició una fàbrica de moneda a la que puguin recórrer cada vegada que necessiten diners. És evitat que el diner es creï per un mecanisme que implica a la vegada la creació de deute i per tant que els governs s’hagin d’endeutar per aconseguir finançament.

Com han de gastar els governs els diners? Això és un altre tema que no té a veure directament amb la proposta de reforma monetària. Tanmateix, val la pena conèixer algunes propostes fonamentals. El lector té on triar.

1. Els governs haurien de gastar els diners en els projectes i de la manera que considerin més convenient. La diferència seria que ara disposarien de més diners perquè no haurien de pagar interessos.
2. Els governs haurien d’utilitzar els nous diners per liquidar el deute públic. Això estalviaria el pagament d’interessos i sanejaria els comptes públics.
3. Els diners creats pels bancs centrals s’haurien de repartir entre tots els ciutadans de forma igualitària (Stéphane Laborde (4) presenta una proposta particular de reforma monetària en aquest sentit).

Al Regne Unit (5) i als Estats Units (6) s’han presentat propostes de llei per implementar algun tipus de reformes monetàries. Què esperem perquè els nostres dirigents i els partits polítics en parlin?

Referències

1. Money supply. Wikipedia, recuperat el 26 de febrer de 2012.
2. Fractional reserve banking. Wikipedia, recuperat el 26 de febrer 2012.
   Modern Money Mechanics. Federal Reseve Bank of Chicago, 1961-1992.
3. Huber & Robertson. Creating new money, 2011.
4. Stéphane Laborde. Théorie relative de la monnaie, 2011
5. Manuel Llamas. Reino Unido debate restaurar la reserva 100% en los depósitos bancarios. Libertad Digital Economía, 16 de setembre de 2010.
6. Stephen Zarlenga. From the US: Representative Dennis Kucinich Introduces Monetary Reform Bill. Positive money, 26 de gener de 2011.
   Congressman Dennis Kucinich (D,Ohio, 10th District). National Emergency Employment Defense (NEED) Act of 2011, HR 2990.

La tríada vinculant

Read this post in English

Hi ha idees que em semblen tant bones i estan tant ben articulades que em costa veure perquè no són més conegudes i, sobre tot, perquè no s’han aplicat ja.

Aquest és el cas d’una proposta extraordinària per reformar les Nacions Unides i convertir-les en un organisme amb capacitat executiva basada en sistema de decisió alhora democràtic i realista. La proposta original és de Joseph E. Schwartzberg (1) i suggereix un sistema de votació ponderada per a la representació dels estats en unes Nacions Unides reformades.

La fórmula és (P+C+M)/3.

• P és el percentage de la població de l’estat respecte a la població total dels membres de les Nacions Unides.
• C és el percentage de la contribució econòmica de l’estat respecte del pressupost de les Nacions Unides.
• M és el percentatge corresponent a un estat respecte del total d’estats membres, que evidentment és el mateix per a tots els països.

La suma dels tres valors es divideix per 3 per obtenir una mitjana.

D’acord amb aquest sistema, els estats amb més poder de vot serien els estats Units (9,065%), la Xina (7,672%), Japó (7.282%) i´l'Índia (5.960%). El sistema evita donar una influència desproporcionada als microestats (com en el cas d’un estat, un vot), mentre que també evita donar a una coalició de països de gran població com la Xina o l’Índia el control de les Nacions Unides, com passaria en el cas d’una persona, un vot.

Pel que fa al Consell de de Seguretat, Schwartzberg creu que els seients permanents haurien de ser suprimits i que hi hauria d’haver criteris objectius per esdevenir-ne membre. La fórmula de vot ponderat proporciona una manera de fer-ho: cada estat amb un vot ponderat de més del 4% tindria un seient, com també el tindria qualsevol grup de països que conjuntament superessin el 4%, fins a un total de 17 dels seients en un Consell de Seguretat de 18 seients. En l’actualitat, Els Estats Units, la Xina, Japó i l’Índia es qualificarien individualment per a un seient. Amb aquest sistema, el Consell de Seguretat representaria més del 90% de la població mundial. A més, la necessitat de realitzar consultes i arribar a acords incentivaria la cooperació regional.

Per valorar adequadament aquesta proposta, proposa comparar-la amb la proposta legislativa recent del senador Marco Rubio de Florida (Estats Units) per reformar les Nacions Unides (2). No entraré en el detall de la proposta, però ofereixo dues de les seves finalitats expresses:

• Permetre que els Estats Units financin únicament agències i programes que promoguin els interessos i els valors del Estats Units […]
• Retirar la contribució de qualsevol agència o programa de les Nacions Unides que millori l’estatus de la missió d’observadors palestins al marge d’un acord negociat amb Israel.

És una pena que Barak Obama proposi també una reforma de les Nacions Unides que principalment busca millorar-ne l’eficiència i transparència (cosa que segurament és necessària), i que també inclou la necessitat d’aturar la discriminació contra Israel (un tema massa llarg per entrar-hi aquí) (3), però que evita qualsevol element per modificar els sistema de presa de decisions i fer-lo més democràtic.

Hi ha molt camí per fer, però si anem massa lentament, no és precisament per manca d’idees, sinó per marca de voluntat d’aplicar-les.

Referències

1. Joseph E. Schwartzberg, Revitalizing the United Nations reform through weighted voting. New York and The Hague: Institute for Global Policy, World Federalist Movement, 2004
2. Daniel Halper, Rubio Moves to Reform U.N. The Weekly Standard, 10 de novembre de 2011.
3. George Russell, United States UN reform program, Fox News, 25 de gener de 2012.

Vers una Unió Global / Unió Humana

Read this post in English

Els lectors d’aquest blog saben que sóc pro-Europeu fervent i que em considero un ciutadà del món en el sentit més polític del terme. No pot resultar cap sorpresa, doncs, que cregui que tot el món hauria d’anar cap a un tipus d’Unió Global, modelada potser no tant en el procés de construcció europea real (sobre tot en aquests moments) sinó en el model de construcció europea somniat pels seus impulsors.

Acabo de llegir la proposta en aquest sentit de John McClintock (1) en la que descriu diversos problemes globals que la humanitat afronta i afirma que “l’única sortida és que els països treballin plegats en col·laboració molt estreta. Han d'arribar a acords en les solucions i complir aquests acords. Han de buscar no només el seu interès nacional sinó l'interès de la humanitat en conjunt”. Sembla increïble que encara calgui defensar aquesta idea tan senzilla, però de fet sembla que ara mateix la que preval és que cada país defensi els seus interessos encara que sigui en contra dels interessos dels altres països i sense tenir en compte els de la humanitat en conjunt.

McClintock conclou que cal construir un sistema de governament global que funcioni, però no creu que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides es pugui reformar, ni creu que la Unió Europea es pugui expandir fins esdevenir una Unió Mundial oberta a tots els països del món. La seva proposta és que els estats comparteixin la seva sobirania en un nombre limitat d'àrees en una comunitat global. En termes de la seva estructura formal es tractaria d'una comunitat global de comunitats regionals, més que d'una comunitat de països individuals.

En quines àrees podrien compartir la sobirania? McClintock suggereix un començament modest: una comunitat de seguretat dels aliments, que podria proporcionar als estats membres un nivell més gran de seguretat en l’accés als aliments. Aquesta comunitat podria guardar i gestionar les reserves d'aliments i posar-les al mercat en cas d'escassetat. Quan la comunitat se sentís més confiada, podria avançar vers una comunitat per al clima, l'energia i la prosperitat. Recordem que la Unió Europea va començar com una Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, la qual cosa sembla encara més modesta que la proposta de comunitat dels aliments.

Aquesta proposta em recorda la proposta d’Unió Humana de Lyndon Storey (2). Storey proposa formar un grup creixent d'estats que coincideixen en uns valors comuns com ara la democràcia, el respecte dels drets humans i la protecció del medi ambient, i que estan disposats a desenvolupar mètodes democràtics per a la governabilitat i la presa de decisions comuna. El model més simple és la Unió Europea (UE), que va créixer a partir d'un petit nombre d'estats. Però la Unió Humà que es proposa hauria d'aprendre dels errors de la UE i ser impulsat per un acord de democràcia directa, no per estaments burocràtics.

Em sembla que val la pena recolzar qualsevol manera de començar una Unió Global / Unió Humana. Em sembla difícil que la humanitat pugui progressar o fins i tot sobreviure en un estat de benestar per a la majoria dels seus membres sense una Unió d’aquest tipus. Una forma de fer-ho és signant la declaració per una Unió Humana.

Referències

1. John McClintock, The Uniting of Nations: An Essay on Global Governance. Brussels, Belgium: Peter Lang, 2010.
2. Lyndon Storey. Humanity or Sovereignty: A political roadmap for the 21st century. Peter Lang Publishing, 2006.