dissabte, 31 de març del 2012

Alternatives per a l'educació - I

La formació, la bona formació, és un ingredient fonamental per al progrés de la societat, però no sembla que estiguem formant prou gent amb prou nivell. Per exemple, segons la Comissió Europea, Espanya ha empitjorar des de l’any 2000 i es troba a la cua dels països de la Unió Europea, amb un 31,2% de joves que no acaben la secundària, mentre que al conjunt de la Unió Europea el percentatge és del 14,4% [1] . Mentrestant, Els alumnes de 4º d'ESO de Catlaunya  suspenen en matemàtiques i expressió escrita. Segons els resultats de les proves, en llengua catalana el 15,9% dels alumnes té un nivell baix de coneixements i un 18,2% un nivell mitjà-baix, uns percentatges similars als obtinguts en llengua castellana: 14,1% (baix) i 17,1% (mitjà-baix) [2] . El problema no és només d’Espanya, un estudi recent conclou que el fracàs escolar va ser una de les causes dels disturbis a Regne Unit aquest estiu [3] . Però tot plegat ja és antic, la Comissió per a l’Excel·lència en l’Educació dels Estats Units alertava que la nació es trobava en situació de risc a causa del pobre nivell educatiu dels alumnes l’any 1983 [4] .

Què passa amb l’educació? Perquè és tant difícil aconseguir que els sistemes educatius funcionin? Rius de tinta no han aconseguit unanimitat al respecte ni encara menys trobar les solucions desitjades. Jo no tinc tampoc la solució, però si algunes idees que m’agradaria discutir.

El model únic de com ha de funcionar l’ensenyament

Recordo un llibre de text d’història, d’ara farà uns 10 o 12 anys i segurament de 2n o 3r d’ESO (encara que no en recordo les dades i per tant no el puc citar) que explicava, jo diria que amb un cert orgull per part de l’autor que a les universitats medievals es feia servir un model d’exposicions per part dels professors, de presa d’apunts per part dels alumnes i de treballs a casa per acabar d’estudiar i poder passar els exàmens corresponents. No sé si aquesta descripció descriu (valgui la redundància) acuradament el sistema d’ensenyament de les universitats medievals, però sí que descriu perfectament el sistema d’ensenyament que s’utilitza a totes les escoles que conec. Com pot ser això? Ningú de nosaltres fa servir un vehicle similar als de l’edat mitjana, ni acceptaria ser tractat per metges que utilitzessin els mateixos sistemes de l’edat mitjana, ni creiem que els sistemes polítics de l’edat mitjana siguin vàlids en l’actualitat... perquè continuem utilitzant el mateix model bàsic de sistema educatiu?

Quan faig aquesta pregunta a algun company o conegut, em trobo amb una resposta estàndard: es pot fer d’una altra manera?

Doncs sí, hi ha un model clàssic que crec que val la pena reivindicar: l’ensenyament programat, originalment proposat per B.F. Skinner [5] . Recordem però, que el model es va proposar cap als anys 1950, i que cal analitzar-lo amb la perspectiva que dóna el pas del temps. Aquí comentaré i defensaré l’ensenyament programat tal i com jo m’imagina que es podrie concebre i implementar en l’actualitat, no en base a les màquines d’ensenyar possibilitades per la tecnologia de fa 60 anys.

Doncs bé, l’ensenyament programa original es base en una sèrie de principis:

  1. Principi de pasos petits
  2. Principi de resposta activa
  3. Principi de coneixement immediat dels resultata
  4. Principi de velocitat individual
  5. Principi d'avaluació continuada

No tinc espai per descriure en detall aquesta principis, només espero que el lector els trobi prou seductors per buscar-ne més informació. El que sí faré és donar la meva versió de l’ensennyament programat, com un sistema en el que:

  1. L’alumne sap en cada moment què ha de fer
  2. El que ha de fer està adaptat als seus coneixements i a les seves capacitats
  3. Es presenten a l’alumne unitats d’informació que aquest pot manejar
  4. Es demana a l’alumne una resposta inequívoca que permet determinar si ha après allò que volíem que aprengués
  5. S’informa a l’alumne de si la resposta és o no correcte
  6. Si la resposta no és correcte, se li dóna més informació, se li diu què no ha entès i que ha fet malament i se li dóna l’oportunitat de tornar a respondre fins arribar al nivell de correcció desitjat.
  7. L’alumne va al seu ritme
  8. Quan l’alumne ha acabat la unitat d’aprenentatge, ha acabat, no ha de fer més deures, llegir textos complementaris, presentar treballs, etc.

Una crítica clàssica a l’ensenyament programat és que resulta mecànic, que hi ha continguts que no es poden ensenyar amb aquest sistema, que no permet que l’alumne desenvolupu la seva autonomia i la seva creativitat, etc. Algunes d’aquests crítiques poden tenir una part de raó, però jo almenys no defenso que tota l’educació es basi en l’ensenyament programat. Només que es consideri l’ensenyament programat com un recurs entre d’altres, potser fins i tot com el recurs “per defecte” del qual calgui separar-se quan hi ha una raó positiva per fer-ho

Per acabar, si el lector està estudiant, potser a la universitat o a la formació professional, o té fills que estudien, recorda com va estudiar, li demano que pensi quans dels principis enunciats s’apliquen a la forma com va aprendre, aprèn o aprenen els seus fills o coneguts, i que digui sincerament si no agrairia la introducció d’un sistema d’ensenyament programat.

En properes entrades, parlaré dels deures i del currículum, fins aleshores.


[1]  Eliseo Oliveras. Bruselas alerta por el altísimo fracaso escolar español . El Periódico, 31de gener de 2011
Maribel Núñez.
España, entre los campeones del abandono escolar temprano . ABC, 1 de febrer de 2011.

[4]  The National Commission on Excellence in Education. 1983. A Nation at Risk: The Imperative for Educational Reform .

[5]  Skinner, B. F. The science of learning and the art of teaching. Harvard educ. Rev., 1954, 29, 86-97.

Skinner, B. F. The Technology of Teaching, 1968. New York: Appleton-Century-Crofts

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada