noupunts: Béns comuns

Si volguéssim llançar les nostres deixalles en una propietat del nostre veí, no podríem fer-ho. El veí ens advertiria que no ho féssim. Si continuéssim fent-ho, se’ns podria processar per invasió de la propietat. El nostre veí ens podria deixar dipositar les deixalles a la seva propietat, però demanant-nos un preu per fer-ho. En qualsevol cas, ens veuríem obligats a escoltar el que es nostre veí diu. Amb l’atmosfera, tanmateix, les coses no funcionen d’aquesta manera. Si deixem anar diòxid de carboni a l’atmosfera, ningú no ens diu que parem, ningú no ens processa i ningú no ens cobra cap cèntim.

Com és que l’atmosfera és un cas diferent de la propietat del nostre veí? Peter Barnes (1) afirma que això és així perquè l’atmosfera no és propietat de ningú. En un llibre magnífic per la seva claredat (i brevetat), Barnes explica quin és el problema amb la contaminació que, entre altres coses ens porta l’escalfament global, i discuteix quines són les vies de solució, decantant-se per una de principal que és la que justifica l’entrada als nou punts.

Les accions per aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle es poden classificar en quatre tipus:

Impostos
Límits
Legislació
Inversions

Barnes aconsegueix sense esforç aparent fer-nos entendre en què consisteix cada una d’aquestes categories i els seus punts forts i febles, a qui afavoreixen i a qui castiguen, i qui les defensa i qui les bloqueja. Totes són en alguna mesura necessàries per resoldre un problema cada vegada més urgent, però l’element fonamental de la solució, segons Barnes, és la de limitar les emissions i distribuir els dividends (d’aquí l’expressió, difícil de traduir de “cap and dividend”).

En quatre imatges: