diumenge, 27 de novembre de 2011

Més Europa o massa Europa?

    Unio Europea Europa està clarament en hores baixes. Hi ha dubtes raonables sobre la continuïtat de l’Euro (1) no fa gaire proclamat un dels grans assoliments de la Unió Europea i la zona Euro entra, si no està ja, en una profunda recessió (2). Tanmateix, potser el que més espanta és l’aparent incapacitat dels dirigents polítics per afrontar amb resolució i urgència la situació.

    Però quins dirigents polítics? Quan els mitjans de comunicació parlen de “Brusel·les”, de qui parlen? El President de la Comissió Europea? El President del Consell d’Europa? L’Alt Representant de la Unió per als Assumptes Exteriors i la Política de Seguretat? Perquè ni José Manuel Barroso, ni Herman Van Rompuy, ni Catherine Ashton semblen comptar gaire en el disseny de la política europea. Encara menys el Parlament Europeu.  De fet, fins no fa gaire, no s’havia sentit pràcticament a a cap dels tres principals dirigents de la Unió Europea. fins a la recent proposta de Barroso per crear una mena d’eurobons (4), que ja han estat contundentment refusats pel Angela Merkel (5). En aquests moment, la parella estel·lar sembla ser la que formen Angela Merkel i Nicolás Sarkozy, per més que el president francès cada vegada sembla tenir menys influència i veure’s sotmès als criteris de la Sra. Merkel.

    En qualsevol cas, sembla clar que la Unió Europea afronta la crisi no només dividida, sinó des del proteccionisme polític de cada país. Quan ara es parla de més Europa, es parla de normes fiscals més estrictes, més integració fiscal o més poder per al Banc Central Europeu (6) o d’harmonitzar les polítiques fiscals dels països membres, no de donar més poder als organismes polítics de la Unió. Quan es refusa avançar en aquest camí, es fa des de postures clarament euroesceptiques (7).

    Almenys no tothom hi està d’acord. Tyler Cowen escriu que “el lema ‘no a la unió monetària sense una unió fiscal’ no és incorrecte, però més correcte és ‘no a la unió fiscal sense un electorat comú’” (8). Els federalistes europeus fan una crida a la Unió Federal Ara (9), però l’estat d’opinió general no sembla acompanyar-los.

    Jo sóc un pro-europeu extrem. M’agrada somniar amb una Unió Europea que s’expandeix indefinidament i que avança vers uns Estats Units d’Europa. Estic a favor de l’entrada de Turquia a la Unió i no veig perquè països africans que ho sol·licitin i compleixin els requisits d’entrada no ho poden fer. Jo recordo quan el Sahara o la l’actual Guinea Equatorial eren espanyoles. Si no haguessin adquirit la independència, les antigues colònies de molts països europeus ara serien europees. Perquè no ho han de poder-ho ser ara si volen? El mateix s’aplica a països a l’est de la Unió Europea, inclosa, en un somni segurament impossible, la Unió Soviètica. Fins i tot sóc signatari i defensor del projecte de Unió Humana, que pren la Unió Europea que podia ser com a model d’una Unió que englobi tot el món (10). Però aquesta és una altra història de la que parlaré en un altre entrada al blog.

    Per concloure, en temps de crisi, tothom tendeix al campi qui pugui. Crec que el que s’ha de fer és justament el contrari: buscar el benefici de tots, i a la Unió Europea això vol dir més Europa política, no més control per part dels més forts. Jo no vull que Angela Merkel determini com ha de ser la política dels diferents països membres, perquè no ha estat escollida per fer-ho sinó per defensar els interessos d’alemanya, cosa que creu que fa. Vull escollir els representants polítics que defensin els interessos de tota la Unió Europea, i una cosa és molt diferent de l’altra.

    Referències

    1. Is this really the end?  The Economist, 26 de novembre de 2011.

    2. La banca mundial considera que la zona euro ya ha entrado en recesión. El Mundo, 24 de novembre de 2011.

    3. The sinking euro, The Economist, 26 de novembre de 2011.

    4. Andreu Missé, Bruselas propone un tipo de eurobonos con garantías nacionales. El País, 19 de novembre de 2011.

    5. Rafael Pock, Merkel sobre los eurobonos: "No, no y no". La Vanguardia, 23 de novembre de 2011.

    6. París y Berlín quieren más poder para el BCE y menos para los Estados miembros. El Mundo, 27 de novembre de 2011.

    7. Per exemple: Javier G. Gallego, “Los líderes de la Unión Europea son una manada de hienas”. El Mundo, 24 de novembre de 2011.

    8. Tyler Cowen. Is the end near? Current Affairs, 25 de novembre de 2011.

    9. Appeal by the European Federalists: FEDERAL UNION NOW! Recuperat d’Internet. The New Federalist, 16 de novembre de 2011.

    10. Lyndon Storey. Humanity or Sovereignty: A political roadmap for the 21st century. Peter Lang Publishing, 2006. Podeu visitar el web del projecte d’Unió Humana.

      diumenge, 20 de novembre de 2011

      Béns comuns

      Si volguéssim llançar les nostres deixalles en una propietat del nostre veí, no podríem fer-ho. El veí ens advertiria que no ho féssim. Si continuéssim fent-ho, se’ns podria processar per invasió de la propietat. El nostre veí ens podria deixar dipositar les deixalles a la seva propietat, però demanant-nos un preu per fer-ho. En qualsevol cas, ens veuríem obligats a escoltar el que es nostre veí diu. Amb l’atmosfera, tanmateix, les coses no funcionen d’aquesta manera. Si deixem anar diòxid de carboni a l’atmosfera, ningú no ens diu que parem, ningú no ens processa i ningú no ens cobra cap cèntim.

      Com és que l’atmosfera és un cas diferent de la propietat del nostre veí? Peter Barnes (1) afirma que això és així perquè l’atmosfera no és propietat de ningú. En un llibre magnífic per la seva claredat (i brevetat), Barnes explica quin és el problema amb la contaminació que, entre altres coses ens porta l’escalfament global, i discuteix quines són les vies de solució, decantant-se per una de principal que és la que justifica l’entrada als nou punts.

      Les accions per aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle es poden classificar en quatre tipus:
      • Impostos
      • Límits
      • Legislació
      • Inversions
      Barnes aconsegueix sense esforç aparent fer-nos entendre en què consisteix cada una d’aquestes categories i els seus punts forts i febles, a qui afavoreixen i a qui castiguen, i qui les defensa i qui les bloqueja. Totes són en alguna mesura necessàries per resoldre un problema cada vegada més urgent, però l’element fonamental de la solució, segons Barnes, és la de limitar les emissions i distribuir els dividends (d’aquí l’expressió, difícil de traduir de “cap and dividend”).

      En quatre imatges:
      C&D01S’estableix un màxim d’emissions permeses que es va disminuint anualment fins arribar al 80% l’any 2050.
      C&D02
      Se subhasten els permisos per emetre gasos d’efecte hivernacle.
      C&D03
      Les energies netes i renovables esdevenen competitives.
      C&D04
      Tots rebem una part igual dels beneficis obtinguts amb la subhasta.









      Hi ha diverses organitzacions que defensen aquesta solució (2). Val la pena explorarles amb deteniment.

      Referències
      1. Peter Barnes, 2008. Climate solutions: A citizens guide. Chelsea Green Publishing.

      dimecres, 16 de novembre de 2011

      Tecnologia i creixement

        COver Acabo de llegir el llibre, molt interessant, d’Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee “Carrera contra les màquines” (1) i em trobo amb un article al New York Times (2) i un altre al blog Baggage de The Economist (3) del mateix tema. El que plantegen ambdós documents és la possibilitat que el desenvolupament de les tecnologies de la informació, i en particular de la intel·ligència artificial estigui en aquests moments eliminant llocs de treball que cap creixement econòmic previsible pugui restituir.

        La idea que els avenços tecnològics treuen llocs de treball s’associa normalment a l’heroi llegendari (no hi ha proves fefaents de la seva existència) i proletari Nedd Ludd, que va inspirar el moviment de destrucció de maquinària per protegir els llocs de treball a l’Anglaterra de començaments del segle XIX. Els economistes parlen de la fal·làcia Luddita quan argumenten que els avenços tecnològics pel que fa a la innovació i l’automatització augmenten la productivitat. Això, al seu torn, fa que els preus baixin, que la demanda pugi, que es contractin més treballadors i que l’economia creixi. Segons la visió econòmica convencional, el que cal és més avenç tecnològic per augmentar la productivitat dels treballadors i generar empleu.

        Però, com es pregunta The Economist, si el ritme de desenvolupament tecnològic s’està accelerant amb més velocitat que mai, i tota l’evidència així ho indica, perquè l’atur continua tossudament tant elevat, malgrat que els beneficis de les empreses s’enfilen a nivells de record?

        Brynjolfsson i McAfee responen que el desenvolupament tecnològic segueix una progressió geomètrica i el comparen al famós taulell d’escacs de la llegenda. Recordem que un savi va desafiar un rei a una partida d’escacs. El rei, un entusiasta del joc, va acceptar, i va demanar al savi quin premi volia i aquest va demanar el blat equivalent a un gra per la primera casella, 2 per la segona, 4 per la tercera i així successivament fins acabar el taulell. Tots sabem com acaba la història, el rei accepta la proposta, el savi guanya la partida i el rei ha de donar-li 2^64-1=18,446,744,073,709,551,615 grans de blat (més de la quantitat estimada de blat al món). Però el salt gran en la quantitat de grans es produeix aproximadament cap a meitat del taulell. Abans, no semblava haver-hi motiu de preocupació. A partir d’aquest punt, per dir-ho així, el rei es comença a alarmar.  Brynjolfsson i McAfee argüeixen que el desenvolupament tecnològic i l’economia han entrat en la segona part del taulell i que per aquesta raó, no hi ha manera que el creixement econòmic generi els llocs de treball que es necessiten. Els autors acaben amb la idea que la solució passa per avançar amb les màquines i no contra elles, però això em sembla allò que els anglesos anomenen “wishful thinking”

        Mentre llegia els articles, pensava que l’element que faltava en l’anàlisi: la idea de l’economia binària que el desenvolupament tecnològic augmenta la capacitat productiva del capital, no de l’home i que potser Jeremy Rifkin (4) tenia raó i el treball s’està simplement acabant. En un mercat global, augmentar la productivitat necessàriament ha de voler dir reduir llocs de treball a alguna banda, llevat que augmenti la demanda. El problema és veure si la demanda pot augmentar a un ritme suficient per generar llocs de treball amb un desenvolupament tecnològic disparat, un món finit i una crisi econòmica profunda.

      1. Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee (2010), Race Against The Machine: How the Digital Revolution is Accelerating Innovation, Driving Productivity, and Irreversibly Transforming Employment and the Economy. Digital Frontier Press.

      2. Steve Lohr, 23 d’octubre de 2010, More Jobs Predicted for Machines, Not People. The New York Times.

      3. The Economist, 4 de novembre de 2011. Difference Engine: Luddite legacy. The Economist.

      4. Jeremy Rifkin, 1995, The End of Work. Putnam Publishing Group

      diumenge, 13 de novembre de 2011

      Democràcia 4.0

          Read this post in English

          He conegut, amb una mica de retard, la proposta de Juan Moreno Yagüe, Democràcia 4.0, que em sembla una d'aquelles escasses idees brillants que realment pot canviar la forma de fer política en democràcia.

          Al juny de 2010, Juan Moreno Yagüe, advocat sevillà, va redactar un escrit de caràcter administratiu, fonamentant-ho en les normes vigents que contenen les lleis, sol·licitant al Congrés dels Diputats que li permetés participar en les votacions de la Càmera (1). Des de la seva casa, per Internet. La idea és senzilla:

        Els  representants polítics representen la sobirania popular, però aquesta resideix en el poble (art. 1.2 de la Constitució Espanyola).

        Com a ciutadans, tenim el dret de participar directament en la presa de decisions que ens afecten. Ara sabem que això és possible gràcies a Internet.

        Existeix la possibilitat de descomptar una quota de representació corresponent a la relació entre nombre de representants i nombre d'electors. Per exemple, a Espanya, hi ha 35 milions d'electors representats per 350 diputats. Aproximadament, això suposa una quota de representació de 100.000 electors per diputat.

        Com que tots els diputats, en conjunt, representen la sobirania popular, Juan Moreno Yagüe proposa descomptar a tots ells la quota de representació corresponent al nombre de persones que decideixen exercir el seu dret a vot.

        Per exemple, si en una votació al Congrés dels Diputats votessin 300.000 persones, el diputats en conjunt disposarien de 347 vots i 3 quedarien en mans dels votants populars. En dos casos extrems, si participessin menys de 100.000 persones, els diputats continuarien disposant de 350 vots (la situació actual. Si votessin 35.000.000 de persones, en aquesta votació particular, els diputats no disposarien de cap vot.

        La Democràcia 4.0 es pot aplicar òbviament a tots els parlaments, només cal que la constitució reconegui que la sobirania resideix en el poble, i calcular la relació entre representants polítics i electors.

        La primera vegada que em vaig trobar amb la idea de la democràcia directa va ser en un article de Brian Beedham a The Economist (2). Des d'aleshores he intentat seguir el tema, fins i tot a través de llibres i articles de recerca, perquè afortunadament, aquest és un camp on es recullen dades i es fa una bona investtigació (3). Democràcia 4.0 és la primera nova idea en aquest camp amb la que m'he trobat i a la que veig una sèrie d'avantatges sobre els referèndums tradicionals. Es tracta d'assolir un equilibri: les cambres de representants han de continuar existint i treballant, de vegades calen referèndums, de vegades calen iniciatives populars, però la Democràcia 4.0 pot suposar un instrument per aprofundir en la democràcia. Aprofitem-lo i donem-li suport.

        Roda de prensa de presentación de Democracia 4.0

        Referències

        1. Democracia 4.0

        2. Brian Beedham (1996). Full democracy. The Economist, 21 de desembre de 2006.

        3. Veure per exemple el Centre for Research on Direct Democracy (c2d) o l'Initiative and Referendum Institute Europe (IRI Europe)